Jordània, dia 3: de la mar Morta a Petra passant per la Petita Petra (30 de desembre de 2017) (X)
·
La realitat dels
àngels (malaika): la paraula àrab per dir àngel (malak) significa 'missatger', així com els mots equivalents
en hebreu(malakh) i en grec (angelos). Segons l'Alcorà, els àngels
no tenen lliure albir i
adoren Déu amb una obediència total. Tenen la missió de "comunicar les
revelacions de Déu, glorificar Déu, enregistrar les accions de cada persona i
acompanyar la seva ànima en el moment de la mort". Es creu que poden
intercedir en favor de l'ésser humà i és permès adreçar-los pregàries.
·
La legitimitat de
les sagrades escriptures (kutub): d'acord
amb la doctrina islàmica, hi ha hagut diverses Escriptures revelades al llarg
de la història, de les quals les més conegudes són l'Alcorà revelat
a Muhàmmad, la Torà (At-Tawrat) revelada a Moisès, el Llibre dels
Salms (Az-Zabur)
revelat a David i l'Evangeli (Al-Injil) revelat a Jesús. Si bé
totes han estat veritables revelacions divines, per als musulmans l'Alcorà és
l'únic llibre en què el contingut roman intacte, mentre que el dels altres
texts hauria estat alterat.
|
«
|
Dieu: creiem en Déu i en el que se'ns va
revelar, en el que va revelar a Abraham, a Ismael, Isaac, Jacob i a les dotze
tribus, i el que va revelar a Moisès, Jesús i als profetes. No discriminem
entre ells, i ens sotmetem a Ell.
|
»
|
·
Els profetes com a
veritables missatgers de Déu (nabí): l'Alcorà
afirma que Déu va enviar missatgers (profetes) en
diferents èpoques per explicar a cada comunitat que cal seguir les seves lleis;
afirma que cadascun va ser veraç i just, obeint els designis de Déu, i cap no
va canviar o alterar el seu missatge. Especifica que tots van ser éssers
humans, creacions de Déu sense qualitats divines, però que se'ls va permetre
realitzar miracles (el
miracle de Muhàmmad va ser relatar l'Alcorà). Els texts expliquen que Adam va
inaugurar aquesta funció profètica i que va ser clausurada per Muhàmmad,
qualificat de "segell de la profecia". S'esmenten més de 20 profetes,
entre els quals Abraham (Ibrahim), David (Dàwud), Isaac (Ishaq), Ismael (Ismaïl), Jacob (Yaqub), Joan
Baptista (Yahya), Jetró (Xuayb), Job (Ayyub), Jonàs (Yunus), Josep (Yússuf), Lot (Lut), Moisès (Mussa), Noè (Nuh), Salomó (Sulayman), Zacaries (Zakariyà) i Jesús (Issa) (a qui es nega, no obstant, la
seva qualitat de "fill de Déu").
·
L'existència d'un
Judici Final (qiyama): els musulmans creuen en el
"dia de la Resurrecció", Yawm al-Qiyama (o Yawm ad-Din, "dia del
Judici" o as-saa,
"L'Última Hora") i en tota una sèrie d'esdeveniments escatològics associats.
Aquell dia els humans ressuscitaran de la mort en carn i ossos i veuran Déu, el
qual els jutjarà sense intermediaris; segons els seus actes en vida, aniran
al paradís (jannà) o a l'infern (jahannama); els profetes podran
intercedir davant Déu en els casos dubtosos. Certs d'aquests detalls i d'altres
són descrits en l'Alcorà, però molts provenen de la tradició i de les
interpretacions dels experts en llei islàmica (ulemes). Per això,
alguns aspectes permeten diverses visions i són causa de controvèrsies
teològiques, com el temps que passaran els condemnats a l'infern o l'afirmació
que es ressuscitarà literalment en carn i ossos. Fins i tot, corrents místics
interpreten els plaers del paradís com a símbol de l'obtenció d'una
consciència extàtica de Déu.
·
La predestinació (qàdar): segons la creença islàmica en
la predestinació, Déu coneix
i controla completament tots els esdeveniments del món; tot el que passa, sigui
bo o dolent, ha estat escrit per endavant i no pot succeir res que no estigui
permès per Déu. Malgrat això, segons els teòlegs musulmans, l'ésser humà té
el lliure albir pel
fet de poder de triar entre el bé i el mal i és, per tant, responsable dels
seus actes. Segons la tradició islàmica, tot el que ha estat decretat per Déu
es troba escrit en una Taula
Preservada(Al-Lawh al-Mahfuz).
Texts i
lleis
En l'islam, la visió de la societat és teocràtica, en el sentit en què
l'objectiu dels musulmans és seguir "la llei de Déu a la Terra". Per
als creients, totes les esferes de la vida (espiritual, ritual, personal,
familiar, política o econòmica) formen una unitat indivisible. Així apareix el
concepte de "llei islàmica", la xaria, per ajudar a definir quins comportaments estan d'acord amb la llei
divina i quins no. La xaria es basa en les dues fonts documentals musulmanes,
l'Alcorà (considerat com la
paraula de Déu) i la sunna (l'exemple del profeta), i quan no troba una resposta prou clara
en els textos, utilitza diferents mètodes d'interpretació, constituint així una
jurisprudència religiosa (fiqh). Això implica que molts costums i regles d'aquesta religió procedeixen
de la tradició i la interpretació, i no pas directament de l'Alcorà, per la
qual cosa algunes són discutides pels erudits i certes n'han variat amb el pas
del temps.
Alcorà
L'Alcorà (Al-Quran,
'lectura en veu alta', 'recitació', 'predicació') és el llibre sagrat de
l'islam. Per als musulmans, conté textualment la paraula de Déu i és considerat
com a etern i miraculosament inimitable (ijaz). En la teologia musulmana, l'autoritat de l'Alcorà ho domina
tot. Es tracta igualment del primer llibre escrit en àrab i l'estil que
utilitza, proper a la poesia, va marcar profundament el desenvolupament de
la literatura en aquesta llengua.
A causa d'això, en els actes religiosos islàmics, es fa servir
exclusivament l'àrab: es considera que quan l'Alcorà es tradueix es perd part
del missatge que conté; a més, només pot ser copiat en escriptura
cal·ligràfica. També es considera que cal escoltar-lo, per la qual cosa, quan es llegeix, s'ha de fer en
veu alta. Existeixen set sistemes canònics de lectura de l'Alcorà.
Muhàmmad va transmetre oralment les revelacions que rebia i els
auditors les van transcriure en fulles de palmera, trossos de cuir o ossos. A
la mort del profeta, l'any 632, es van començar a reunir els textos fins a quedar fixats, durant
el califat d'Uthman ibn
Affan (644-655), amb la
forma que avui presenten: 114 capítols (sures), cadascun dividit en versicles (ayat).
Tradició del profeta
L'Alcorà proposa moltes normes de comportament per als fidels; no
obstant això, hi ha molts altres aspectes no especificats, tant religiosos com
seculars. Per a trobar respostes, l'islam cerca en els hadits, uns texts que recullen les dites i accions de Muhàmmad,
transmesos pels seus contemporanis (els "companys del profeta"
o sahaba), i que són considerats com a exemples a seguir per als
musulmans. El conjunt dels hadits i les seves interpretacions han constituït
la sunna, és a dir,
"la tradició del profeta".
Els hadits han estat compendiats en diversos reculls, classificats
segons la seva credibilitat, i els més importants són el Recull de
Bukharí i
el Recull de Múslim.
(Continuarà)
(La fotografia és del camí cap a la petita Petra)
Comentaris