Xina i el Tibet, dia 11 (6 d’agost de 2013): de Xi’an al Tibet (I)

De nou em costa molt poder fer una nit de son seguida. Suposo que els nervis per no adormir-me fan que em desperti un parell de vegades durant la nit. I quan sona el despertador ja estic dempeus. Són quarts de cinc del matí; acabo de recollir la maleta i baixo a recepció de l’hotel, a on tarda gaire estona a venir-me a buscar el noi que em portarà a l’aeroport i que resulta ser el xofer que em va recollir al primer dia. Encara és negra nit i hi ha bastanta tranquil·litat pels carrers. Un senyor ja fa tai-chi prop d’un parc i també hi ha gent que sembla que va a treballar. Es fa estrany que els conductors no t’avancin per la dreta quan no hi ha ni carril i també no sentir gaire sovint el clàxon. Mentre fem via cap a l’aeroport faig una mica de recopilació mental dels dies que ja porto a la Xina, de la gent que he conegut, de les experiències viscudes. I capficada en els meus pensaments, no me n’adono i ja estem a l’aeroport. Allí vaig de seguida a facturar la maleta. Per a poder entrar la Tibet cal un permís (TTB) que t’han de fer; per tal d’obtenir-los és condició imprescindible que tinguis un guia contractat i llavors et fan arribar el famós paper. La noia que m’atén a l’aeroport me’l demana de bastanta mala gana. Potser és cert el que es diu que al govern xinès no li agrada que es visiti aquesta zona... Passo els preceptius controls de seguretat i espero que embarquem. De nou amb China Eastern, tenim una mica de retard, però podem marxar. Avui l’esmorzar no és ni de bon tros tan bo com el del darrer vol; una galeta, un petit panet i un trosset de pa de pessic. M’ho menjo i intento dormir, ja que tenim gairebé tres hores de vol. I m’emprenyo com una mona amb el tros d’enze que seu darrere meu. Els tres cap verds s’estan discutint i el de darrere meu no té més distracció que donar cops amb la taula contra el seient. Em giro unes quantes vegades i el tiu ni s’immuta! Finalment, ja aterrem i em delecto contemplant el paisatge muntanyós, que convida ja a una gran tranquil·litat. L’aeroport de Gongkar no és molt gran, però està fortament controlat per la policia i els militars. Només de sortir em demanen tots els permisos i un cop a fora, ja tinc un xofer que m’espera. És clarament tibetà; la seva fesomia no s’assembla gaire a les dels xinesos i té la pell molt morena. És simpàtic, em saluda amb somriures, ja que no parla anglès i al cartell m’hi posava “Welcome to Tibet”. Pugem al Land Rover i fem el camí cap a Lhasa, la capital del Tibet. Va a poc a poc i això em permet tirar fotos i contemplar l’espectacular paisatge ple de belles muntanyes i rius. També passem un túnel fortament militaritzat. El camí es fa agradable, quedo captivada pel paisatge i em moro de ganes de poder passejar per les muntanyes. També als camps observo que hi ha com uns petits pallers. Porto la finestra del cotxe baixada i gaudeixo de l’aire, pur i poc fresc. I també contemplo com hi ha  una gran presència de policies i militars arreu i que també està tot molt vigilat. Quan arribem a Lhasa, tal i com m’ha advertit el que serà el meu guia via trucada telefònica, hi ha un control fronterer i em fan tornar a ensenyar tots els papers. Gràcies, però, a l’ajuda del xofer, en un tres i no res marxem. I entrem a Lhasa i em deprimeixo i m’indigno per dins: tot de banderes xineses en una avinguda, com volent destacar la seva supremacia. I de nou, als afores, estan construint tot de gratacels i edificis que fan malbé la bellesa del paisatge. Quan ens endinsem a la ciutat, el tràfic no és molt caòtic i veig ja a molta gent tibetana: es distingeixen fàcilment per les vestimentes, per la fesomia i pel color de la pell, molt morena. Al cap de poca estona, el xofer em deixa a l’hotel Dekang. Una altra cosa que em crida l’atenció és que els cartells, per sort, són bilingües, en tibetà i en xinès, però no en anglès (només algun). I un cop a l’hotel, les noies en prou feines parlen anglès. Pujo a l’habitació i en aquest cas, tot i que hi hauria d’haver internet, la connexió es fa del tot impossible (segurament coses de la censura...). Abans que el xofer marxi, el guia em truca i em diu que m’esperi a l’hotel. Així ho faig; pujo a l’habitació i m’estiro a dormir una mica; entre el cansament acumulat de dormir poc, el del viatge i el de l’altura (estem a 3650 metres des del nivell del mar)  i prefereixo descansar. (continuarà)

(La imatge correspon a la vista que hi ha entre l'aeroport de Gongkpar i Lhasa)