Xina i el Tibet, dia 9 (4 d’agost de 2013): De Pequín a Xi’an (visita a la Pagoda i al museu d’Història) (I)
Obtén l'enllaç
Facebook
X
Pinterest
Correu electrònic
Altres aplicacions
Avui
de nou toca matinar... i molt!A dos
quarts de cinc ja estic llevada, ja que haig de marxar cap a l’aeroport. No he
dormit bé, tenia por de no sentir el despertador i no sé quantes vegades m’he
aixecat. Al final, amb un munt de cansament em llevo, recullo heles quatre coses que em falten i baixo a
recepció, a on m’espera un noi imberbe que em pensava que era un empleat i
resulta que és el conductor que m’ha de portar a l’aeroport. De nou no parla ni
fava d’anglès, així que fem el trajecte en silenci, ell escoltant una mena
d’emissora una mica histriònica i jo capbussada en els meus pensaments. Quan
estem arribant a l’aeroport ja és ben clar, i em quedo captivada amb el sol
taronja roent que apareix a l’horitzó. I un cop dins de l’aeroport, el mateix
ritual de sempre: facturar la maleta, passar el control de seguretat i esperar.
Mentre ho faig em fixo que hi ha molta gent que hidrata els fideus dessecats que
venen, i per aquest motiu, a l’aeroport s’ofereix gratuïtament tant aigua freda
com calenta. També aprofito per anar al bany i m’adono que hi ha cua... però no
per anar als lavabos normals, sinó per anar als que hi ha el forat a terra! Qui
les entengui, que les compri a aquestes xineses! També em quedo una mica
perplexa quan m’aixeco per anar al lavabo, i tot i haver-hi un munt de seients
lliures al meu costat, un tros de quònim s’espera a que m’aixequi per seure al
lloc que fins fa un moment havia ocupat. Finalment, ja és l’hora de pujar a
l’avió i en aquest cas cal utilitzar la jardinera per a poder pujar a l’avió de
China Eastern que em portarà a Xi’an. El vol és plàcid i ens donen esmorzar:
com una mena de tapioca, un iogurt i una pasta. I entre cop de cap i cop de
cap, contemplo el paisatge rocallós que es veu. Muntanyes i més muntanyes que
m’agradaria més explorar-les caminant que no pas veure-les des de dalt de
l’avió. Finalment, al cap de gairebé dues hores arribem a Xi’an. Vaig amb
pantalons llargs perquè normalment passo fred a l’avió i també porto sabates
tapades... i mal fet que faig. Només d’arribar m’espera la guia, una noia que
no parla tan bon anglès com la Lili de Pequín, però que és prou simpàtica i es
fa dir Zoe. Porta una maleta de lluentons impressionant i també les ungles
llargues i pintades de blau, menys una a cada mà, que la porta pintada de color
de plata. Em presenta elconductor, el
senyor Li. Pujo a la furgoneta i la Zoe em diu que enlloc d’anar primer a
l’hotel, farem el mig dia de tour. I tal dit tal fet, tot i que jo hauria
preferit canviar-me i posar-me roba més estiuenca pels 37 graus que hi ha a la
ciutat! Avui faig el tour sola. De l’aeroport de Xi’an al centre de la ciutat
hi ha aproximadament una hora. I quan entrem a la ciutat, no sé si estic a
Wuhan o bé a Xi’an, ja que el paisatge que s’ofereix és el mateix: edificis de
com a mínim trenta plantes, amb els habitatges que deuen ser com capses de
mistos! I a l’horitzó no s’hi divisa res més. Veure això, en el fons,
m’entristeix. Xi’an (http://en.wikipedia.org/wiki/Xi%27an)
està a la província de Shaanxi (http://es.wikipedia.org/wiki/Shaanxi
), a on va començar veritablement la Xina. Era la terra natal de la dinastia
Qin (http://es.wikipedia.org/wiki/Dinast%C3%ADa_Qing)
, que va unir per primera vegada part de la Xina. Aquesta regió es caracteritza
per tenir un munt de llegat arqueològic.Finalment, al cap d’una bona estona, entrem a la ciutat i passem per un
bell passeig de més de 800 metres de llarg, amb un munt d’escultures de
guerrers xinesos per parar-nos i baixar davant de la Big Goose Pagoda (http://en.wikipedia.org/wiki/Giant_Wild_Goose_Pagoda
) , budista. Allí baixem amb la guia i hi entrem, previ pagament. Va ser acabada
el 652 després de Crist. Un cop a dins la guia m’explica una mica la història
del budisme. Entrem en un temple lateral
a on hi ha gent pregant i també una història fet amb jade sobre com va començar
el budisme, amb origen a l´Índia. La mare del buda (la reina Maya), que té com
a nom , entre d’altres Shakyamuni (http://en.wikipedia.org/wiki/Gautama_Buddha)va somniar que amb un elefant blanc i quan es
va despertar, estava embarassada i l’embaràs va durar 3 anys (tot i que segons
les fonts, aquest temps varia). Un cop va néixer va anar creixent, caminant
sobre set lotus (flor del budisme) i també hi ha una imatge que s’ensenya
ade nen assenyalant al cel i tocant de
peus a terra, com dient que ell està entre el cel i la terra. Una altra imatge
evoca el retir espiritual queva fer
durant 7 anys, sense menjar ni veure i per culpa del qual va quedar molt prim.
I d’aquí, la resta dels seus dies, fins a la mort, esdevinguda en completa pau
quan tenia 80 anys . Després d’aquesta història, anem a una jardins propers, a
on hi ha un munt de petúnies, la flor nacional de Xina, i que va fer construir
un dels emperadors com a homenatge a la seva mare. I finalment, entrem a la pagoda.
Originàriament tenia 9 plantes, però un terratrèmol pels volts del 1556 la va
deixar en set plantes. Hi entrem i en pugem tres. La guia ja veig que no té
gens de ganes de continuar escalant nivells. Arribem fins a la tercera a on hi
ha les relíquies de buda, unes mini relíquies donades per l´Índia, d’on és
originària aquesta religió. També des d’allí s’observa un parc proper a on cada
nit es veu que fan espectacles de llum i aigua (aquests dies a la ciutat també
es veu qui ha un festival de la cervesa que dura dos mesos!). En sortint
observem altres temples: a un hi ha una deessa amb múltiples braços, i a
cadascun hi ha un ull. Això significa que quan tens problemes, ella tot ho veu
i t’ajuda. I també hi ha un altre pavelló amb tres budes més i un buda guardià,
que moltes famílies xineses tenen a l’interior de les seves cases. També
m’adono que és corrent que es cremi encens per la zona. La veritat és que
m’agradaria quedar-m’hi més estona, però finalment marxem. Fa moltíssima calor
i semblo una font vivent! (continuarà)
(La fotografia correspon a la Gran Pagoda de Xi'an)
Hivern Estimo la quietud dels jardins i les mans inflades i vermelles dels manobres. Estimo la tendresa de la pluja i el pas insegur dels vells damunt la neu. Estimo els arbres amb dibuixos de gebre i la quietud dels capvespres vora l'estufa. Estimo les nits inacabables i la gent que s'apressa sortint del cinema. L'hivern no és trist: És una mica malenconiós, d'una malenconia blanca i molt íntima. L'hivern no és el fred i la neu: és un oblidar la preponderància del verd, un recomençar sempre esperançat. L'hivern no és els dies de boira: és una rara flexibilitat de la llum damunt les coses. L'hivern és el silenci, és el poble en silenci, és el silenci de les cases i el de les cambres i el de la gent que mira, rera els vidres, com la neu unifica els horitzons i ho torna tot colpidorament pròxim i assequible
Un sonet per a tu mare, i un per a tu pare, avui que fa anys que em vau regalar la vida! UN SONET PER A TU Un sonet per a tu que em fas més clar tant el dolor fecund com l'alegria, un sonet amb els mots de cada dia, amb els mots de conèixer i estimar. Discretament l'escric, i vull pensar que el rebràs amb discreta melangia, com si es tractés d'alguna melodia que sempre és agradable recordar. Un sonet per a tu; només això, però amb aquell toc lleu de fantasia que fa que els versos siguin de debò. Un sonet per a tu que m'ha permès de dir-te clarament el que volia: més enllà de tenir-te no hi ha res. Martí i Pol, Miquel. “Un sonet per a tu” . Andorra (postals i altres poemes). Edicions 62. Barcelona, 1989.
Perquè l'olor de l'aufàbrega impregni de llibertat tots els Països Catalans! Joan Maragall, 1897, L'aufàbrega Aquesta mata olorosa de la nit de Sant Joan llença flaira, silenciosa, entremig de la bravada de la nit incendiada per tants focs que s van alçant. Entremig dels nuvols roigs, el cel blau i les estrelles; entremig dels crits de goig, remoreig de fontanelles, i entre l baf esbojarrant, una flaira s va escampant fresca, suau i candorosa: les aufabregues la fan: són les mates oloroses de la nit de Sant Joan. Donzelles enamorades d'un nuvi esdevenidor, escabelleu les aufabregues perquè facin més olor. L'aufabrega escabellada és un encenser violent que al llençar la flaira enlaire augmenta l'encantament. Quina olor més fresca i forta, ara que ls focs ja sen van! Sant Joan, obriu la porta pe...
Comentaris