Xina i el Tibet, dia 10 (5 d’agost de 2013): Xi’an (el museu Banpo, els guerrers de Terracota i l’essència de la ciutat) (i III)

Desfent el camí d’anada parlo amb en Kevin, que xampurreja espanyol i m’explica això que el seu fill estudia a la Xina i intercanviem impressions. També faig de patriota i li explico què són els Països Catalans i que esperem que l’any que ve tindrem un referèndum i que esperem que Catalunya sigui independent. Ell havia sentit a parlar del cas d’Escòcia i Québec i li comento que salvant diferències, tenen moltes semblances. Estem esgotats sobretot per la calor, així que ja no fem res més que retornar a Xi’an capital. De camí, la parella alemanya ens ensenya una foto que han fet...i hi per allí voltant també hi havia el basquetbolista Kobe Bryant! Un cop a Xi’an ens acomiadem, guia i turistes i vaig una estona a l’hotel a que em passi la calor. Al final, els companys de viatge han resultat ser ben entretinguts. Després de refrescar-me a l’hotel, marxo de nou a voltar per la ciutat. I com no, em perdo per davant de les torres Drum i Bell, però sobretot pel barri musulmà. Entro en una botiga però en marxo aviat...una de les dependentes em segueix inquisidora com si fos un gos. No em diu res, només em vigila. I com que no m’agrada que em tractin així, marxo de seguida i me’n vaig a voltar pel laberint del mercat. Compro algunes coses, després de regatejar i també sento molts turistes espanyols i algun català. I surto de nou a un carrer ple de vida. M’hi perdo, gaudint de les olors, veient a la gent com regateja. I les motos que no paren. Les dones musulmanes van vestides com amb una mena de pijama i amb el cap tapat. Porten totes pantalons i treballen colze a colze amb els homes. La varietat de menges que hi ha em sorprèn moltíssim. També sembla que les nous són una base bastant important de l’alimentació. Compro uns xurros molt rars: un de verd, un de rosa i un de normal. I me’ls venen amb una mena de sorbet; realment estan boníssims. Continuo passejant i gaudint del tragí que hi ha arreu. M’hi passaria hores, les veritat, contemplant l’efervescència de la vida de Xi’an cau decau el sol. Compro una altra cosa típica: una mena de dolç que fan al moment, que sembla que és un derivat làctic envoltat de fruits secs i que està boníssim pel mòdic preu d’uns 40 cèntims al canvi! I decau el dia i amb la foscor, encara més bellesa: tant la torre de la campana com la Drum, es queden il·luminades, un bell espectacle per acabar la jornada. I a l’hotel, una cervesa Tsingtao, quelcom per menjar i a dormir, que demà toca continuar el viatge! De totes maneres, he gaudit moltíssim de Xi’an, potser perquè estic al centre, prop d’on s’esdevé la vida i a on els turistes no som estranys ni m’hi he sentit... Tot i la calor asfixiant que et fa sentir com una font de suor permanent, m’encantaria poder passar hores més perduda en la vida del centre de la ciutat, amb les seves olors, les seves menges indescriptibles (només atinc a reconèixer que fan calamars al moment, plàtan arrebossat, tofu i poca cosa més...), potser l’essència més real de la Xina fins al moment, tot i que servidora continua essent una negada total per menjar amb els “palillos”!!

(La fotografia correspon al barri musulmà de Xi'an)