Jordània, dia 2: d’Amman a la Mar Morta (29 de desembre de 2017) (XII)

Al període prehistòric, es varen dipositar grans quantitats de sediments al fons del llac Gomorra. Els sediments eren més pesant que els dipòsits de sal i els van estrènyer cap amunt en el que ara és la península Lisan i el mont Sodoma (al costat sud-oest del llac). Els geòlegs expliquen aquests efectes amb un símil d'un cub de fang en què es posa una pedra plana gran, forçant el fang a enfilar-se pels costats del cub. Quan el fons de la mar Morta es va enfonsar a causa de les forces tectòniques, les muntanyes de sal de Lisan i Sodoma es varen mantenir i es convertiren en penya-segats.

Fa entre 70.000-12.000 anys, el nivell del llac era entre 100 a 250 metres superior al seu nivell actual. Aquest llac, anomenat llac Lisan, fluctuava considerablement, i arribà al seu nivell més alt al voltant de fa 26.000 anys, indicant l'existència d'un clima molt humit a l'Orient Pròxim. En algun moment, fa uns 10.000 anys, el nivell del llac va disminuir dràsticament, probablement a nivells fins i tot més baixos que en l'actualitat. Durant els últims milers d'anys, el llac ha fluctuat al voltant de 400 metres amb alguns descensos i pujades significatius. Tot i que les teories actuals sobre la causa d'aquest important descens dels nivells descarten l'activitat volcànica, es pot pensar en un esdeveniment sísmic.

L'acumulació de sals produeix una salinitat actual d'unes deu vegades la dels oceans, això és, 350 grams per litre. La composició d'aquesta sal és diferent de la del mar obert, ja que es compon d'un 53% de clorur de magnesi, un 37% de clorur de potassi i només un 8% de clorur de sodi o sal comuna (mentre que aquesta última a la resta dels mars és del 97%). La concentració de sulfats és molt baixa; en canvi, la de bromurs és la més alta de les aigües mundials. També hi ha altres elements en proporcions molt menors.

Fins a l'hivern del 1978-79, la mar Morta era formada per dues capes estratificades d'aigua que diferien en la temperatura, la densitat, l'edat, i la salinitat. La capa superior de 35 m, aproximadament, tenia un grau de salinitat que oscil·lava entre les 300 i 400 parts per mil i mostrava una temperatura que oscil·lava entre 19 i 37°C. Sota d'una zona de transició, en el nivell més baix, hi havia aigües a una temperatura constants d'uns 21,3°C i una salinitat de 276 grams per quilogram.^[8] Com que l'aigua prop del fons era químicament saturada, la sal es precipitava al fons del llac.

A partir de la dècada del 1960, l'entrada d'aigua a la mar Morta pel riu Jordà es va reduir com a conseqüència de la irrigació a gran escala i l'escassetat general de precipitacions. El 1975, la capa superior d'aigua de la mar Morta ja era més salada que la capa inferior. No obstant això, la capa superior va continuar suspesa per sobre de la capa més baixa, perquè les seves aigües eren més càlides i per tant, menys denses. Quan la capa superior finalment es va refredar, la seva densitat va augmentar i quan va ser major que la de capa més baixa, les aigües del llac es van barrejar (1978-79). Per primera vegada en segles, el llac era una massa homogènia d'aigua. Des de llavors, l'estratificació ha començat a desenvolupar-se una altra vegada.^[8] El contingut de minerals de la mar Morta és molt diferent del dels oceans. La composició exacta de l'aigua de la mar Morta varia principalment amb l'estació, la profunditat i la temperatura. A la dècada del 1980, la concentració d'espècies iòniques (en g/kg) de l'aigua superficial del llac era Cl⁻ (181,4), Br⁻ (4,2), SO₄²⁻ (0,4), HCO₃⁻ (0,2), Ca²⁺ (14,1), Na⁺ (32,5), K⁺ (6,2) i Mg²⁺. La salinitat total era de 276 g/kg.^[9] Els resultats mostren que la proporció de sals com clorurs anhidres era: un 14,4% de clorur de calci (CaCl₂), un 4,4% de clorur de potassi (KCl), un 50,8% de clorur de magnesi (MgCl₂) i un 30,4% de clorur de sodi (sal comuna, NaCl). En comparació, la sal continguda a l'aigua de la majoria dels oceans i mars és en aproximadament un 97% clorur de sodi. La concentració de ions sulfat (SO₄²⁻) és molt baixa, mentre que la concentració de ions bromurs (Br⁻) és la més alta de totes les aigües a la Terra. El llac és abundant en minerals, la qual cosa fa que sigui considerat posseïdor de valor terapèutic.

La concentració de sal de la mar Morta fluctua al voltant del 31,5%. Aquesta proporció és inusualment alta i això comporta que la densitat nominal sigui d'1,24 kg/l. Per consegüent, fa que qualsevol persona pugui surar al llac a causa del principi d'Arquimedes. En aquest sentit, la mar Morta és similar al gran llac salat de Utah als Estats Units.

Una característica inusual de la mar Morta és la presència d'asfalt. A les profunditats del llac, hi ha filtracions que constantment emeten petites pedres i blocs d'aquesta substància de color negre.^[10] Als jaciments arqueològics del neolític s'han trobat figuretes recobertes d'asfalt i cranis recoberts de betum. Als processos de momificació de l'antic Egipte s'utilitzava asfalt importat de la regió de la mar Morta.^[11][12]

Cap ésser viu pot suportar les condicions de vida de la mar Morta, llevat d'alguns microbis especials. Si hi arriba algun peix des del riu, mor en poc temps. En cas de precipitacions inusualment importants, el llac es pot cobrir d'algues vermelles. Entre la fauna de les ribes, on hi ha altes muntanyes i el clima és més benigne, s'hi troba el lleopard, la cabra salvatge (íbex de Núbia), xacals, el voltor i centenars d'aus, entre aquestes la cigonya comuna i la negra.

Aquesta massa d'aigua es denomina "morta" perquè la seva alta salinitat impedeix la vida dels organismes aquàtics, com peixos i plantes aquàtiques, tot i que si hi són presents petites quantitats de bacteris i fongs.

En temps d'inundacions, el contingut de sal de la mar Morta pot caure de la seva salinitat habitual del 35%, a xifres del 30% (o encara en un tant per cent menor). La mar Morta temporalment torna a la vida arran d'hiverns plujosos, amb importants aportacions d'aigua dolça. El 1980, després d'una d'aquestes pluges d'hivern, el blau fosc de la mar Morta es transformà en un color vermellós. Investigadors de la Universitat Hebrea van descobrir que la mar Morta s'omplí d'un tipus d'alga anomenada Dunaliella. La Dunaliella alimenta, al seu torn, determinats halobacteris que contenen carotenoides (pigments vermells); la seva presència causà el canvi de color. Des del 1980, la conca de la mar Morta ha estat seca, i les algues i els bacteris no han tornat a aparèixer en xifres mesurables.

A les muntanyes que envolten la mar Morta es troben moltes espècies d'animals. Els excursionistes poden veure camells, cabres, llebres, xacals, guineus i, fins i tot, lleopards. També habiten a la zona centenars d'espècies d'aus. Tant Jordània com Israel-Palestina han establert reserves naturals en tot el territori de la mar Morta.

El delta del riu Jordà va ser una veritable selva del papir i palmeres. Flavi Josep descriu Jericó com "el terreny més fèrtil de Judea". A l'època romana i bizantina, el comerç de la canya de sucre, la henna, i el Ficus sycomorus van convertir la part baixa de la vall del Jordà en una zona rica. Un dels productes més valuosos produïts a Jericó va ser el bàlsam de la Meca (Commiphora gileadensis), que s'obté de la saba d'aquest arbre del gènere Commiphora, que es convertia en un perfum. Però al segle XIX aquest comerç havia desaparegut.

Des de l'antiguitat, s'explota el betum i l'asfalt i des del 1929, hi ha fàbriques en el mateix llac que n'extreuen minerals diversos. El turisme s'ha desenvolupat molt des del 1960, atret pels balnearis i l'excepcionalitat del llac. L'aigua conté 21 minerals amb propietats relaxants i nutritives per a la pell, activadores del sistema circulatoriper problemes reumàtics. Tot i això, el contacte de l'aigua fa mal als ulls.

(Continuarà)
(La fotografia és del mural de Sant Jordi que hi ha a l'església de Madaba)