Jordània, dia 1: de terres catalanes a Amman (28 de desembre de 2017) (II)

Al segle VII, l'actual Jordània seria conquistada pel califa Omar, però l'any 1100, durant la Primera Croada, Balduí I de Jerusalem realitzaria diverses incursions en l'anomenada Transjordània (en francès outre-Jordain, que significa "més enllà del Jordà ", amb l'objectiu de controlar les caravanes de camells que creuaven els territoris de l'actual Jordània. Durant les croades, els francs van prendre el control de tota la regió. Transjordània es va convertir llavors en el senyoriu de Transjordània, vassall del Regne de Jerusalem, que va durar fins al 1189, any en què Saladí va ocupar tota Transjordània, i es va mantenir sota el govern de la dinastia aiúbida fins que el 1259 passà a mans dels mamelucs i, el 1517, a mans de l'Imperi Otomà.

L'expansió de l'imperi Otomà, en els temps de Selim I, va xocar directament amb l'Imperi safàvida, al segle XVI, quedant els territoris de Jordània atrapats al mig. Després de la decadència safàvida, els territoris a l'est del riu Jordà van ser administrats pels turcs otomans des del 1518. Entre 1900 i 1908, els ocupants otomans van iniciar la construcció del ferrocarril del Hiyaz, que travessava l'actual Jordània, amb l'objectiu de facilitar la peregrinació a la Meca des de Damasc i l'enviament de tropes a les nacions àrabs. Aquest ferrocarril va millorar el desenvolupament de Jordània. No obstant això, el ressentiment àrab contra l'ocupació turca no es va veure atenuada.

Durant la Primera Guerra Mundial, Gran Bretanya es va aprofitar del nacionalisme àrab, i després de prometre la creació d'un estat àrab independent que abastaria a Aràbia i les actuals Síria, Líban, Israel, Jordània i l'Iraq, va promoure la rebel·lió àrab. D'aquesta manera, les tropes àrabs, recolzades per oficials britànics com Lawrence d'Aràbia, van aconseguir derrotar als turcs i alemanys en el Mig Orient, i el ferrocarril de Hiyaz va sofrir accions de sabotatge, especialment a Jordània. La caiguda del port jordà d'Aqaba en mans àrabs el 1917, va condemnar a les forces turques, encara que la guerra no acabaria fins a setembre de 1918.

En acabar la guerra, segons l'acordat, l'imperi Otomà va ser desmembrat, però els secrets Acords Sykes-Picot van veure la llum: significaven la repartició de l'Orient Mitjà entre Gran Bretanya i França, traint la causa àrab. Gran Bretanya va rebre de la Societat de les Nacions, el mandat sobre gran part de l'Orient Mitjà, incloent-hi el territori que ara comprèn a Israel, Jordània, Cisjordània, la Franja de Gaza, i Jerusalem. Davant la necessitat de comunicar Iraq amb Palestina, ambdues sota comandament britànic, es va definir la forma actual de l'estat jordà.

El 1922, els britànics van dividir el Mandat Britànic de Palestina en establir l'emirat semiautònom de Transjordania a l'est del riu Jordà, governat pel príncep haiximita Abdalà I, encara que continuava l'administració sota un alt comissionat britànic. El mandat sobre Transjordania va acabar el 22 de maig del 1946; el 25 de maig, el país va esdevenir l'independent Regne Hachemita de Transjordània, amb Abdalà I com a primer Rei; però, el seu tractat especial de defensa amb el Regne Unit no finalitzaria fins al 1957.

Amb la partició de l'Imperi Otomà, part dels dominis britànics de Palestina van rebre el nom de Transjordània, per estar més enllà del riu Jordà. El 1946 aquestes terres van passar a ser oficialment Jordània, sota la monarquia d'Abdulah I, proposat pels anglesos. Després de disputes fronteres amb Egipte i Israel, va acabar fixant el seu territori amb els límits actuals. La seva població ha augmentat dràsticament pels refugiats palestins.

El Regne de Transjordania es va mostrar contrari a la creació d'Israel al maig de 1948, i va prendre part en la guerra entre els estats àrabs i el nou estat d'Israel. Els armisticis del 3 abril 1949 van deixar a Jordània el control de la Cisjordània. El Regne Haiximita va proposar que les línies de demarcació s'establissin sense perjudici dels futurs límits territorials a determinar.

El 1950, el país va ser rebatejat com a "Regne Haiximita de Jordània" en incloure aquelles porcions de Palestina annexades pel rei Abdul·là. Mentre reconeixien l'administració jordana sobre Cisjordània, els Estats Units van mantenir la posició que la sobirania final sobre Cisjordània seria matèria de nous tractats.

Després que Síria i Egipte s'unissin sota la República Àrab Unida el 1958, els regnes haiximites de Jordània i l'Iraq es van unir sota el nom de Federació Àrab d'Iraq i Jordània. Tanmateix, un cop d'Estat militar a l'Iraq, liderat per Abdul Karim Qasim, va liquidar la unió amb Jordània. Jordània després va signar un pacte de defensa mútua al maig del 1967 amb Egipte, i per tant va participar en la Guerra dels Sis Dies de juny del 1967 entre Israel i els estats àrabs de Jordània, Síria, Egipte i l'Iraq. Durant la guerra, Israel va aconseguir el control de la Cisjordània i de Jerusalem Est.

La guerra de 1967 va conduir a un dramàtic augment en el nombre de palestins que vivien a Jordània. La seva població de refugiats palestins, 700.000 el 1966, va créixer en altres 300.000 provinents de Cisjordània. El període següent a la guerra del 1967 va veure un gran augment en el poder i la importància dels elements de resistència palestins (fedayín) a Jordània. Els fortament armats fedayín van constituir una amenaça creixent a la sobirania i seguretat de l'estat haiximita, i una lluita oberta va esclatar al juny del 1970.

Altres governs àrabs van intentar intervenir per aconseguir una solució pacífica, però al setembre les accions dels fedaïns continuar a Jordània, incloent-hi la destrucció de tres avions comercials internacionals segrestats i retinguts al desert a l'est d'Amman. Això va fer que el govern actués per recuperar el control sobre el seu territori i població. A la resultant batalla, una força de tancs sirians va prendre posicions al nord de Jordània per donar suport als fedayín, però va ser forçada a retirar-se per forces jordanes. Per al 22 de setembre, cancellers àrabs reunits al Caire havien acordat un cessament del foc començant l'endemà. La violència esporàdica va continuar, però. El juliol del 1971, les forces jordanes van aconseguir una decisiva victòria sobre els fedayín, expulsant del país.

No hi va haver combats al llarg de la línia d'alto el foc de 1967 del riu Jordà durant la Guerra del Yom Kippur l'octubre de 1973, però Jordània va enviar una brigada a Síria a combatre contra les unitats israelianes en territori sirià. El 1988, Jordània va renunciar a totes les reclamacions sobre Cisjordània, però va retenir un rol administratiu pendent d'un arranjament definitiu, i el seu tractat de 1994 amb Israel li va permetre un continu control en els Sants Llocs musulmans a Jerusalem. El govern nord-americà considera Cisjordània com a territori ocupat per Israel, i creu que el seu estatus final ha de ser determinat a través de negociacions directes entre les parts involucrades sobre la base de les resolucions 242 i 338 del Consell de Seguretat de l'ONU.

Jordània va recolzar diplomàticament a l'Iraq durant la Guerra del Golf de 1990-91. El 1991, va acordar juntament amb Síria, el Líban i representants palestins, participar en negociacions de pau directes amb Israel patrocinades pels Estats Units i Rússia. Va negociar un cessament de les hostilitats amb Israel i va signar una declaració amb aquest efecte el 25 de juliol del 1994. Com a resultat, el tractat de pau jordà-israelià es va concloure el 26 d'octubre del 1994. Després de l'inici de la intifada d'Al-Aqsa al setembre del 2000, el govern jordà va oferir la seva mediació a ambdues parts.

Jordània és una monarquia constitucional dotada d'una Assemblea Nacional bicameral. El Rei i el Consell de Ministres representen el poder executiu, tot i que és el Rei qui sanciona les lleis. Tot i això, el seu poder de veto pot ser anul·lat per una majoria de 2/3 del Parlament.

(Continuarà)
(La fotografia correspon a les vistes des del Mont Nebo)