Jordània, dia 1: de terres catalanes a Amman (28 de desembre de 2017) (i V)

En acabar la guerra, segons l'acordat, l'imperi Otomà va ser desmembrat, però els secrets Acords de Sykes-Picot van veure la llum: significaven la repartició de l'Orient Mitjà entre Gran Bretanya i França, traint la causa àrab. Gran Bretanyava rebre de la Societat de les Nacions, el mandat sobre gran part de l'Orient Mitjà, inclòs el territori que ara comprèn a Israel, Jordània, Cisjordània, la Franja de Gaza, i Jerusalem. Davant la necessitat de comunicar Iraq amb Palestina, ambdues sota comandament britànic, es va definir la forma actual de l'estat jordà.

El 1922, els britànics van dividir el Mandat Britànic de Palestina en establir l'emirat semiautònom de Transjordania a l'est del riu Jordà, governat pel príncep hachemita Abdalà I, encara que continuava l'administració sota un alt comissionat britànic. El mandat sobre Transjordania va acabar el 22 de maig del 1946; el 25 de maig, el país es va convertir en l'independent Regne Hachemita de Transjordània, amb Abdalà I com a primer Rei; però, el seu tractat especial de defensa amb el Regne Unit no finalitzaria fins al 1957. El 1922 va néixer Transjordània com una part del Mandat Britànic de Palestina, sota el govern de l'haiximita Abd Allah I (Abd Allah ibn Husayn) 1922-1951. El 28 d'agostde 1923 el seu govern fou reconegut i Abd Allah portà el títol d'emir. Va signar acords amb la Gran Bretanya el 20 de febrer de 1928 (autonomia legislativa i administrativa), 2 de juny de 1934 (representació exterior pròpia) i 9 de juliol de 1941. El 1939 el consell legislatiu fou transformat en govern.

El 1946 el mandat de Transjordània fou reconegut estat independent pel tractat del 22 de març de 1946 i Abd Allah fou proclamat rei, essent coronat el 25 de maig de 1946. Tot seguit país va agafar el nom de Regne haiximita de Jordània. Del tractat només imposava unes relacions "especials" amb la potència mandataria. Després de la guerra de Palestina^[1] (15 de maig de 1948 a 3 d'abril de 1949) Abd Allah va annexionar (1950) els territoris ocupats a la guerra per la Legió Àrab a l'oest del Jordà (la Cisjordània). Aquest territori fou perdut a la guerra dels Sis Dies de 1967.^[2] Les limitacions a la sobirania del tractat del 1946 foren eliminades el 13 de març de 1957.

A la fi de l'imperi Otomà, part dels dominis britànics de Palestina van rebre el nom de Transjordània, per estar més enllà del riu Jordà. El 1946 aquestes terres van passar a ser oficialment Jordània, sota la monarquia d'Abdulah I, proposat pels anglesos. Després de disputes fronteres amb Egipte i Israel, va acabar fixant el seu territori amb els límits actuals. La seva població ha augmentat dràsticament pels refugiats palestins.

El Regne de Transjordania es va mostrar contrari a la creació d'Israel al maig de 1948, i va prendre part en la guerra entre els estats àrabs i el nou estat d'Israel (vegeu Guerra araboisraeliana de 1948). Els armisticis del 3 abril 1949 van deixar a Jordània el control de la Cisjordània. El Regne Hachemita va proposar que les línies de demarcació s'establissin sense perjudici dels futurs límits territorials a determinar.

El 1950, el país va ser rebatejat com a "Regne Haiximita de Jordània" en incloure aquelles porcions de Palestina annexades pel rei Abdul·là. Mentre reconeixien l'administració jordana sobre Cisjordània, els Estats Units van mantenir la posició que la sobirania final sobre Cisjordània seria matèria de nous tractats.

Durant els darrers anys de la dècada dels 40 i els anys 50, va dur una política exterior aliada amb Irak. La immigració palestina dels anys 60 va transformar gran part del país. A la mateixa època va patir conflictes amb altres estats àrabs per delimitar les seves fronteres definitives, que van finalitzar el 1994.

Després que Síria i Egipte s'unissin sota la República Àrab Unida el 1958, els regnes hachemites de Jordània i l'Iraq es van unir sota el nom de Federació Àrab d'Iraq i Jordània. Tanmateix, un cop d'Estat militar a l'Iraq, liderat per Abdul Karim Qasim, liquidar la unió amb Jordània. Jordània després va signar un pacte de defensa mútua al maig del 1967 amb Egipte, i per tant participar en la guerra de juny del 1967 entre Israel i els estats àrabs de Síria, Egipte i l'Iraq. Durant la guerra, Israel va aconseguir el control de la Cisjordània i de Jerusalem Est.

La guerra de 1967 va conduir a un dramàtic augment en el nombre de palestins que vivien a Jordània. La seva població de refugiats palestins, 700.000 el 1966, va créixer en altres 300.000 provinents de Cisjordània. El període següent a la guerra del 1967 va veure un gran augment en el poder i la importància dels elements de resistència palestins (fedayín) a Jordània. Els fortament armats fedayín van constituir una amenaça creixent a la sobirania i seguretat de l'estat haiximita, i una lluita oberta va esclatar al juny del 1970.

Altres governs àrabs van intentar mediar per aconseguir una solució pacífica, però al setembre les accions dels fedaïns continuar a Jordània, inclosa la destrucció de tres avions comercials internacionals segrestats i retinguts al desert a l'est d'Amman. Això va fer que el govern actués per recuperar el control sobre el seu territori i població. A la resultant batalla, una força de tancs sirians va prendre posicions al nord de Jordània per donar suport als fedayín, però va ser forçada a retirar-se per forces jordanes. Per al 22 de setembre, cancellers àrabs reunits al Caire havien acordat un cessament del foc començant l'endemà. La violència esporàdica va continuar, però. Al juliol del 1971, les forces jordanes van aconseguir una decisiva victòria sobre els fedayín, expulsant del país.

No hi va haver combats al llarg de la línia d'alto del foc de 1967 del riu Jordà durant la Guerra de Yom Kipur l'octubre de 1973, però Jordània va enviar una brigada a Síria a barallar contra les unitats israelianes en territori sirià. El 1988, Jordània va renunciar a totes les reclamacions sobre Cisjordània, però va retenir un rol administratiu pendent d'un arranjament definitiu, i el seu tractat de 1994 amb Israel li va permetre un continu control en els Sants Llocs musulmans a Jerusalem. El govern nord-americà considera Cisjordània com a territori ocupat per Israel, i creu que el seu estatus final ha de ser determinat a través de negociacions directes entre les parts involucrades sobre la base de les resolucions 242 i 338 del Consell de Seguretat de l'ONU.

Jordània va recolzar diplomàticament a l'Iraq durant la Guerra del Golf de 1990-91. El 1991, va acordar juntament amb Síria, el Líban i representants palestins, participar en negociacions de pau directes amb Israel patrocinades pels Estats Units i Rússia. Va negociar un cessament de les hostilitats amb Israel i va signar una declaració amb aquest efecte el 25 de juliol del 1994. Com a resultat, el tractat de pau jordà-israelià es va concloure el 26 d'octubre del 1994. Després de l'inici de la intifada d'Al-Aqsa al setembre del 2000, el govern jordà va oferir la seva mediació a ambdues parts”.

(La fotografia és des del Mont Nebo, en direcció a Palestina)