Jordània, dia 3: de la mar Morta a Petra passant per la Petita Petra (30 de desembre de 2017) (I)

Avui ens llevem prop de la Mar Morta. He dormit plàcidament i així ho nota el meu cos. Després d’acabar d’empaquetar les coses, anem a esmorzar al bufet de l’hotel. No tinc gaire gana, però alguna cosa acabo picant. I ja no hi ha gaire temps per a res: de seguida ja sortim cap a la recepció de l’hotel, a on, puntualment, a les vuit, ens ve a recollir el bus. Ens enfilem i anem a recollir la resta de gent en diversos hotels de diferent categoria, tots al costat de la Mar Morta. Un cop ja tots a dins, ja marxem cap a la que serà la primera parada del dia, el castell de les croades cristianes de Shawbak.

Tot deixant enrere la mar Morta, el guia ens comença a explicar diverses coses: per exemple, que la mar Morta s’està dessecant ràpidament. En realitat, tot i que s’anomena mar, es tracta d’un llac. Abans hi desembocava el riu Jordà, però els israelians ens van desviar el curs i ara no hi arriba res. A més, com que hi ha molt poques pluges i a l’estiu fa molt de sol, l’evaporació és molt notable i es va tornant més salat i cada any baixa uns 20 o 30 cm.

Referent al riu Jordà, un riu molt mític, a viquipèdia s’explica el següent (https://ca.wikipedia.org/wiki/Riu_Jord%C3%A0; https://en.wikipedia.org/wiki/Jordan_River ):” El riu Jordà és un riu estret de 320 km de longitud total, que ocupa la part més baixa d'una fossa tectònica. Neix en les muntanyes de l'Antilíban, en els contraforts septentrionals del turons del Golan, des d'on fluïx cap al sud fins a desembocar en el Mar de Galilea. Desguassa d'aquest llac pel seu costat sud, dirigint-se cap a la seva desembocadura final, el Mar Mort. El riu travessa els estats del Líban i Israel, servint de frontera entre aquest últim estat i Jordània. La zona de la vall del riu Jordà és famosa perquè és la zona del planeta que està situada més per sota del nivell del mar. Aquí s'hi situa Jericó, la ciutat més antiga del món. I, finalment, el desert de Palestina, situat al sud del país entre el Sinaí i el desert de Jordània. El riu Jordà és el més gran de Terra Santa, i un dels més importants de la terra històrica de Canaan, juntament amb el riu Orontes), escenari de molts esdeveniments bíblics.

Els israelians, que dirigits per Moisès, abandonen Egipte. Josuè va creuar el riu Jordà i va conquerir Jericó (1240 aC).

El 1965 Israel va anunciar el desviament del riu Jordà, amb la finalitat de portar l'aigua cap al seu territori per tal de desenvolupar els seus plans d'expansió. El desviament representava un cop mortal per l'agricultura jordana palestina (cisjordana) i és la llavor de la Guerra dels sis dies. El riu Jordà és un lloc important per als jueus.

Els àrabs anomenen el riu Jordà com a al-Urdunn, que fou una antiga divisió administrativa que ocupava part dels territoris propers al riu.”

Continuant amb el bus, ens conta que el seu país és pobre en aigua. Abans només es recollia l’aigua de la pluja i la gent la guardava en cisternes. Sovint, l’aigua necessària per viure no arribava al final del dia. Avui en dia, però, al desert de Wadi-Rum hi han trobat un gran llac subterrani. Gràcies a l’ajuda turca, s’ha trobat la manera de poder treure l’aigua i distribuir-la per tot el país, en un canonada que està 5 metres sota terra i que travessa tot el desert fins a arribar a la capital.

La carretera per on passem és una autopista amb bastant trànsit de camions. I també hi ha una via de tren per transportar els productes de les mines de fosfat. La carretera per on passem s’anomena la carretera del desert , la principal que connecta el nord del país amb el sud, a on hi ha el mar Roig, l’única sortida al mar de Jordània. Actualment són 28km de sortida al mar. Abans eren només 18, però Aràbia Saudita els hi va regalar 10 km.

També hi ha altres carreteres, com la del Rei. Aquesta zona abans era molt concorreguda, ja que era al mig de la ruta de la Seda i també de la ruta de l’encens.

Una altra cosa que ens explica el guia és el sistema educatiu: l’escolarització és obligatòria a partir dels sis anys i fins als 16. Després pots escollir anar a aprendre un ofici i integrar-te en la vida laboral o bé estudiar 2 anys més, passar un examen de competències i anar a la universitat. Estudiar és obligatori tant per noies com per nois, i les que acaben anant més a la universitat són les noies, que principalment elegeixen ser mestres, ja que segons en Moha, ho podem combinar fàcilment amb la vida familiar. De fet, en la majoria de feines no qualificades, hi abunden principalment homes. I les famílies també aposten perquè les noies estudiïn fins a la universitat. A més, l’escolarització pública és gratuïta, mentre que la privada ja és molt més cara, des de 1500 euros fins a 50000 la més cara, l’escola del rei.

Anar a la universitat, però, ja no és gratuït. En tot el país n’hi ha trenta, vint de les quals són públiques. Gairebé a cada gran ciutat n’hi ha. I pel tema de la sanitat, aquesta és gratuïta pels infants menors de sis anys, per les dones embarassades i pels majors de 65 anys. Per la resta, la gent ha de pagar una mútua, que els hi costa més de 400 euros l’any i la gent que no la pot pagar en molts casos, de manera que prefereixen anar a l’hospital quan calgui i pagar allí les despeses que se’n derivin.

Mentre ens va explicant això, passem pel costat de camps a on la gent té ramats i viu en tendes. La mainada juga a futbol i els grans es dediquen a la venta, sobretot de fruita i verdura, a peu de carretera.

Quan cessen les explicacions, m’adormo durant una bona estona. Em desvetllo quan demanen insistentment de parar el bus, ja que una de les passatgeres s’ha marejat.

Amb tot, en Moha també ens explica coses sobre l’islam, la seva religió. La majoria de gent de Jordània és sunnita, mentre que els xiïtes són menys de 1% i “no són jordans”.

Ens explica que l’islam està fonamentat en els cinc pilars de l’islam, que tal i com es conta a viquipèdia (https://ca.wikipedia.org/wiki/Pilars_de_l%27islam ), són:” Els pilars de l'islam —en àrab أركان الإسلام, arkān al-islām— són els deures ineludibles que tots els musulmans han d'aplicar si volen obtenir la salvació. N'hi ha cinc que són els més notables i respectats, anomenats els cinc pilars. Aquests deures no estan indicats explícitament a l'Alcorà, sinó que provenen d'un hadit dels reculls Sahih al-Bukharí i Sahih Múslim: «L'islam està construït sobre cinc pilars». El concepte ha estat adoptat amb matisos per la gran majoria de branques de l'islam.

·          La professió de fe (xahada)

La xahada és una fórmula que proclama: "No hi ha cap divinitat tret de Déu, i Muhàmmad és el profeta de Déu". Pronunciar-la és una acte de fe molt important, ja que a través seu el fidel s'adhereix al principi essencial de l'islam: el de la unitat i la unicitat de Déu (tawhid). Aquesta frase acompanya els creients en els principals moments de la vida. De fet, per esdevenir musulmà, només cal recitar-la amb sinceritat davant de testimonis, sense cap altre ritus d'iniciació.

·        La pregària ritual (salat)

L'islam considera indispensable la comunió amb Déu que proporciona la pregària. Aquesta condiciona la vida diària dels musulmans practicants: s'efectua cinc cops al dia, a hores preestablertes i en direcció a la Meca. Una sola pregària, la del migdia del divendres, ha de ser feta en comú i a la mesquita.

-       L'almoina (zakat)

L'almoina reglamentada i obligatòria (zakat) estipula que els musulmans han d'aportar cada any una certa part del seu capital per tal d'ajudar els pobres i la comunitat. Les finalitats d'aquesta almoina són, segons la doctrina musulmana, limitar l'acumulació de riqueses, purificar l'ànima de l'avarícia i la cobdícia, ajudar els pobres i els necessitats, participar en l'esperit de comunitat i contribuir a les obres d'utilitat pública com escoles o hospitals.

(Continuarà)
(La imatge és de la fortalesa de Shawbak)