Sud est asiàtic 2017: dia 12, coneixent més Luang Prabang (Laos) i nova visita a les cascades de KongSi; (20 d’agost de 2017) (IX)

S'alimenten de carronya i insectes (principalment per les larves), com ara les de formigues fusteres (Camponotus pennsylvanicus ), vespes, abelles i tèrmits. L'atac als rusquers, tant per les larves com per la mel, és la manera més senzilla d'obtenir d'hidrats de carboni (mel) i proteïnes (larves). També mengen petits mamífers (com els rosegadors) i ungulats, sobretot els joves. A Michigan i l'estat de Nova York, l'ós negre captura Cérvols de Virgínia. A més, està documentat que capturen cries de uapitís a Idaho i d'ants a Alaska. La captura de cries d'ant (la seva presa habitualment més gran) pot ser perillosa, especialment quan les mares, agressives i molt protectores, es troben a prop.

A més, l'ós negre menja salmons, catostòmids, truites, ous d'al·ligàtor americà, crancs de riu i també busca aliments a hortes i cultius agrícoles. És possible que amb freqüència facin incursions a deixalleries, càmpings, o s'apropiïn de menjar dels contenidors d'escombraries de les empreses o de domicilis particulars.

L'ós negre sol arrossegar la seva presa a llocs coberts, preferint alimentar-se aïllat. Sovint comença a alimentar-se de les mames de les femelles lactants, tot i que en general prefereix la carn de les vísceres. La pell de les grans preses és reduïda i es va convertint en l'esquelet que roman en gran part intacte. A diferència dels llops i coiots, l'ós negre rarament dispersa les restes de les seves preses. La vegetació al voltant del cadàver es troba normalment aixafada i els seus excrements es troben amb freqüència a prop. L'ós negre pot tractar de cobrir les restes de les preses més grans, encara que no ho fan amb la mateixa freqüència que els pumes i els óssos grizzly.

En algunes zones, l'ós negre comparteix el seu hàbitat amb l'ós bru. Donat que és més petit, es troba en desavantatge enfront d'ell en llocs oberts, sense o amb poca vegetació. Tot i que està documentat que l'ós negre s'ha vist desplaçat per l'ós bru, s'han registrat pocs casos de morts d'ós negre a mans d'óssos bruns. Els hàbits diürns de l'ós negre que viuen en zones de vegetació densa, oposats als hàbits nocturns de l'ós bru amb preferència pels llocs oberts, generalment assegura que les dues espècies evitin confrontacions en els llocs on hi conviuen.

L'ós negre també comparteix habitat amb els pumes i pot competir amb ells per les preses. De la mateixa manera que l'ós bru, de vegades els hi prenen preses als pumes. Un estudi descobrí que, al Parc Nacional de Yellowstone, les dues espècies d'ós assetgen un 24% de les preses dels pumes, arribant a prendre-li un 10%. Malgrat tot, els óssos negres i els pumes rarament protagonitzen baralles violentes i generalment no van més enllà de tractar d'espantar-se mútuament amenaçant d'envestir, amb grunyits, amb cops, etc.

Les trobades entre óssos negre amb llops són molt menys freqüents que amb l'ós bru, degut a les deferències quant a les preferències pels hàbitats. La majories de trobades entre ells tenen llocs entre els individus que habiten més al nord, sense que hi hagi registres de trobades a Mèxic. Malgrat que l'ós negre és molt més fort que el llop, s'han documentat nombrosos casos de grups de llops que han mort un ós negre sense arribar a menjar-se'l. Al contrari que succeeix amb l'ós bru, l'ós negre habitualment perd amb els llops en la lluita per les preses. Els goluts s'han enfrontat amb l'óssos negres per les preses, però el cós més gran i fort de l'ós negre el posa en desavantatge. De vegades, si el conflicte es torna violent, l'ós negre pot arribar a matar al golut. S'han registrat, tot i que en rares ocasions, atacs d'al·ligàtor americà a óssos negres, principalment a cadells. Sempre què els és possible, els altres depredadors eviten els enfrontament amb óssos negres (sobretot amb els grans mascles), sobretot si la confrontació es porta a terme cos a cos. De totes maneres, l'ós negre és generalment tímid i prefereix fugir en lloc de lluitar.

Subespècies

·         Ursus americanus altifrontalis (Elliot, 1903). Costa nord-occidental pacífica de Nord-amèrica des de la Colúmbia Britànica fins al nord de Califòrnia i el nord d'Idaho)

·         Ursus americanus amblyceps (Baird, 1859).  Colorado, Nou Mèxic, Texas, la meitat oriental d'Arizona, el nord de Mèxic i el sud-est de Utah

·         Ursus americanus americanus (Pallas, 1780). Entre l'est de Montana i l'Atlàntic, i des d'Alaska, i a través del Canadà, fins a l'Atlàntic i Texas

·         Ursus americanus californiensis (Miller, 1900). Des de Califòrnia fins al sud d'Oregon

·         Ursus americanus carlottae (Osgood, 1901)

·         Ursus americanus cinnamomum (Audubon i Bachman, 1854)

·         Ursus americanus emmonsii (Dall, 1895)

·         Ursus americanus eremicus (Merriam, 1904)

·         Ursus americanus floridanus (Merriam, 1896)

·         Ursus americanus hamiltoni (Cameron, 1957)

·         Ós de Kermode (Ursus americanus kermodei ) (Hornaday, 1905)

·         Ursus americanus luteolus (Griffith, 1821)

·         Ursus americanus machetes (Elliot, 1903).

·         Ursus americanus perniger (J. A. Allen, 1910).

·         Ursus americanus pugnax (Swarth, 1911)

·         Ursus americanus vancouveri (Hall, 1928) ”

Al món també hi ha altres espècies d’ós, com ara l’ós tibetà (https://en.wikipedia.org/wiki/Asian_black_bear; https://ca.wikipedia.org/wiki/%C3%93s_del_Tibet ), que tal i com es conta a viquipèdia: “L'ós del Tibet (Ursus thibetanus o Selenarctos thibetanus) és un ós de mida mitjana, amb urpes esmolades i de pelatge negre amb una marca de color crema en forma de V al pit. És parent proper de l'ós negre americà amb el qual comparteix un ancestre comú d'origen europeu. Creix fins a assolir entre 130 i 190 cm de llargària. Els mascles pesen entre 100 i 218 kg i les femelles entre 50 i 125 kg.  La cua fa uns 12 cm. L'ós tibetà té una àmplia zona de distribució des de l'est a l'oest del continent asiàtic. Se'l pot trobar en els boscos de les zones muntanyenques i de turons de l'est i el sud d'Àsia que comprenen Corea del Sud, Corea del Nord, Afganistan, Pakistan, Bangla Desh, el nord de l'Índia, Nepal, Sikkim (un estat de l'Índia), Bhutan, Myanmar, Vietnam, el sud de Sibèria a Rússia, el nord-est de la Xina, Taiwan i Japó. Habita zones amb elevacions de fins als 4.700 m d'altitud, però el més freqüent és que habiti zones de menor alçada. En algunes zones comparteix el seu hàbitat amb l'ós bru, més gran i fort. (Continuarà)

(La fotografia correspon, de nou, a les cascades de KuangSi)