Sud est asiàtic 2017: dia 12, coneixent més Luang Prabang (Laos) i nova visita a les cascades de KongSi; (20 d’agost de 2017) (i XVI)

A Taiwan el nom popular pel panda és l'invertit al xinès, 貓熊 (māo xióng), que significa "gat ós" encara que moltes de les enciclopèdies i diccionaris a Taiwan utilitzen "ós gat" com a nom correcte. Alguns lingüistes ho argumenten, en aquesta construcció, "ós" en comptes de "gat" és el nom base, fent aquest nom més gramaticalment i lògicament correcte, que hauria portat a la tria popular malgrat escrits oficials.

Els pandes han estat retinguts en zoos des de la Dinastia Han Occidental a la Xina, on l'escriptor Sima Xiangru escriu que el panda era el tresor animal més preuat del jardí de l'emperador d'animals exòtics a la capital Chang'an (avui en dia Xi'an). No és fins als anys 1950 que els pandes tornen a estar exposats en zoos de la Xina.

Chi Chi al Zoo de Londres va esdevenir molt popular. Això va influenciar a la World Wildlife Fund per utilitzar el panda com al seu símbol.

Un article del diari New York Times del 2006 va explicar el cost de mantenir els pandes, que costa cinc vegades més que el segon animal més car, un elefant. Generalment, els zoos americans paguen al govern xinès 1 milió de dòlars cada any en quotes, com a part d'un típic contracte de deu anys. El contracte del Zoo de San Diego s'estava acabant el 2008 però va tenir una extensió de cinc anys a la meitat del cost del 2007. L'últim contracte, amb el Zoo de Memphis a Memphis, acaba el 2013.”

De camí veiem que hi ha un munt de famílies laosianes que estan fent el pícnic. Avui l’aigua, però, no té el verd turquesa que li recordava, sinó un color molt més marronós, fruit segurament de les pluges. A més, hi ha més cabal i l’aigua baixa amb molta més força. Amb tot, creuem el pont que hi ha davant de la cascada més gran i ens enfilem cap a on naix aquesta. El camí és molt angost i relliscós, però arribem a dalt. I a fe que val la pena: hi ha una zona tranquil·la, fins i tot amb alguna taula de pícnic i a un lloc a on banyar-se en una aigua bastant gèlida. Allí les aigües estan molt tranquil·les, res a veure amb el que passa quan es troben amb el precipici! Hi ha un sistema molt ben muntat de ponts de troncs per anar sortejant el riu i les petites ramificacions d’aquest, que anem creuant amb precaució de no relliscar. A més, també hi han construït una mena de pont-mirador fet de troncs per poder veure la immensitat de la cascada! Ens hi recreem una miqueta i després ja descendim per l’altra vessant de la cascada.  No sempre és possible, ja que a vegades el mal temps fa malbé els ponts que permeten creuar el riu.

Veiem, ja de baixada, que encara ens quedaran coses per veure en aquesta zona, però com que ens queda ja poc temps per tornar a la furgoneta, i a més, el cel amenaça tempesta, ja baixem per un camí espectacular, que passa just pel costat de la cascada, amb escales incloses al costat d’aquesta. El camí és relliscós, però per sort, en sortim indemnes. No així, sembla, un noi de faccions orientals que apareix del no res ben enfangat, de cap a peus!

Just quan baixem el darrer graó, comença a ploure amb intensitat i la gent corre a refugiar-se. Nosaltres, paraigües en mà, anem desfent el camí al costat del riu, sota la pluja i veient l’aigua enfurismada, fins que arribem a la zona del pàrquing, a on ja no triguem gaire a marxar i tornar a Luang Prabang, dins d’una furgoneta ben plena d’humitat de pluja i olor de persones...

Un cop ja a la ciutat, una dutxa i descansar una mica de la xafogor serveixen per agafar energies i gastar-les al mercat de nit. Avui manquen bastantes parades, suposo perquè és diumenge. Amb tot, fem compres d’última hora, no sense haver de fer el panoli i regatejar una estona...

Per acabar el dia, sopem per darrera volta al Luang Prabang pizza: noodles, verdures arrebossades, curry, verdures i arròs amb llet de coco, pa d’all i formatge i un mango sticky rice són el menú que engolim amb l’ajuda d’una Beer Lao.

Després d’una agradable sobretaula, ja anem tot xino-xano cap a l’hostal a passar la nostra darrera nit en aquesta ciutat que és patrimoni de la Humanitat per la Unesco, tot creuant el mercat de nit que plega bastant més d’hora que els altres dies. Segurament com nosaltres, que prenem una cervesa a la terrassa de l’habitació abans de deixar que la son ens venci del tot. 

(La fotografia és des del punt més alt de Luang Prabang)