Sud est asiàtic, del 9 al 30 d’agost de 2016: de Singapur a Nusa Lembongan, a Bali (Indonèsia) (dia 16, 24 d’agost de 2016) (V)

 Indonèsia té més de 300 grups ètnics, cadascun amb diferències i identitats culturals que s'han desenvolupat durant segles, i influenciades per les cultures aràb, xinesa, malai i europea. Les danses tradicionals javaneses i balineses, per exemple, contenen aspectes de la cultura i mitologia hindú. Les influències més dominants en l'arquitectura indonèsia han estat principalment índies; tanmateix, les influències xinesa, àrab i europea també han estat significatives. Els esports més populars són el bàdminton i el futbol; els esports tradicionals són el sepaktakraw així com les arts marcials indonèsies (pencak Silat).

Restes fossilitzades de l'homo erectus, popularment conegudes con l'Home de Java, suggereixen que l'arxipèlag indonesi fou habitat entre fa 2 milions i 500.000 anys. El poble austronesi, que constitueix la majoria de la població actual, emigrà al sud-est asiàtic del Taixan. Arribaren a Indonèsia al voltant del 2000 aC i replegaren els pobles melanesis nadius a les regions orientals en expandir-se. Les condicions del territori permeteren el desenvolupament de l'agricultura i el sorgiment de pobles, ciutats i petits regnes durant el primer segle dC. La posició estratègica d'Indonèsia fomentà el comerç intern i extern. Per exemple, els enllaços comercials amb els regnes indis i la Xina foren establerts molt abans de l'era cristiana. Des d'aleshores, el comerç ha definit la història d'Indonèsia.

Des del segle vii dC, el poderós regne naval Srivijaya florí com a resultat del comerç i les influències de l'hinduisme i el budisme que aquest portà. Entre els segles VIII i X dC, les dinasties agrícoles budista de Saliendra i hinduista de Mataram prosperaren i declinaren a Java, deixant grans monuments religiosos com ara el Borobudur i el Prambanan. El regne hinduista de Majapahit es creà a l'est de Java en el segle xiii, i sota Gajah Mada, la seva influència s'estengué més enllà d'Indonèsia; aquest període és conegut com l'"Era Daurada" de la història indonèsia.

Tot i que les mercaders musulmans viatjaren al Sud-est asiàtic al començament de l'era islàmica, les primeres evidències de poblacions islàmiques a Indonèsia daten del segle xiii a la regió septentrional de Sumatra.^. Altres àrees indonèsies gradualment adoptaren l'islam, i aquest es convertí en la religió dominant a Java i Sumatra a finals del segle XVI. L'islam es mesclà amb les influències religioses i culturals ja existents, la qual cosa formà una pràctica diferenciada de l'islam a Indonèsia, en especial a Java. Els primers europeus arribaren a Indonèsia el 1512, quan els mercaders portuguesos, encapçalats per Francisco Serrão, provaren de monopolitzar les fonts de nou moscada, clavell d'espècie i cubeba a les illes Maluku. Els seguiren els mercaders neerlandesos i britànics. El 1602 els neerlandesos establiren la Companyia Holandesa de les Índies Orientals, i es convertí en la potència europea dominant a l'àrea. Després de la seva fallida, la companyia es dissolgué el 1800, i el govern dels Països Baixos hi establí les Índies Orientals Neerlandeses, com a colònia nacionalitzada.

Durant la major part del període colonial indonesi, el control neerlandès sobre aquest territoris era tènue, només a principis del segle XX el domini neerlandès s'estengué per cobrir les àrees dins les fronteres actuals d'Indonèsia. La invasió japonesa i l'ocupació subsegüent, durant la Segona Guerra Mundial, donaren fi al govern neerlandès,  i encoratjaren el moviment independentista indonèsia que havia estat suprimit anteriorment. Dos dies després de la rendició del Japó el 1945, Sukarno un líder nacionalista influent, declarà la independència de la nació (Revolució Nacional Indonèsia) i en fou designat president. Els Països Baixos provaren de reinstaurar el seu govern; la lluita armada i diplomàtica subsegüent acabà el desembre de 1949, quan, atesa la pressió internacional, els Països Baixos reconegueren formalment la independència indonèsia,  amb l'excepció del territori neerlandès de la Nova Guinea Oriental, la qual fou incorporada al territori indonesi després de l'Acord de Nova York de 1962 i l'Acta de l'Elecció Lliure de les Nacions Unides.

El govern de Sukarno es tornà autoritari, i ell mantingué la seva base de poder equilibrant les forces oposades dels militars i el Partit Comunista d'Indonèsia (PKI). Un cop d'Estat el 30 de setembre de 1965 fou suprimit per l'exèrcit, el qual emprengué una violenta purga anticomunista, durant la qual el cop d'Estat fou atribuït al PKI, i aquest partit fou eliminat. Entre 500.000 i un milió de persones foren mortes. El cap de les forces armades, el general Suharto, assolí ser designat president el 1968. El seu Nou Ordre rebé el suport dels Estats Units, i encoratjà la inversió estrangera directa, un factor important en el creixement econòmic de les següents tres dècades. Tanmateix, aquest Nou Ordre, també autoritari, fou acusat de corrupció i supressió de l'oposició política.

El 1997 i 1998, Indonèsia fou el país més afectat per la Crisi financera asiàtica de 1997. Això causa oposició al Nou Ordre i dugué a la Revolució Indonèsia de 1998. Suharto renuncià el 21 de maig de 1998 El 1999, Timor Oriental votà per separar-se d'Indonèsia, després de la brutal ocupació militar de vint-i-cinc anys. Des de la renúncia de Suharto, Indonèsia ha enfortit el procés democràtic la qual cosa ha inclòs l'autonomia regional i les primeres eleccions presidencials directes. Tot i així, la inestabilitat política i econòmica, la corrupció, els disturbis socials i el terrorisme, han alentit aquest procés. Malgrat que les relacions entre els diversos grups ètnics i religiosos s'han mantingut estables, hi ha hagut problemes amb grups sectaris en algunes regions.” (continuarà)

(La fotografia correspon al capvespre a Nusa Lembongan)