La teva mà

LA TEVA MÀ

Ho confesso:

tinc enveja;

rabiosa, de la teva mà.

Sí, aquella a la qual, innocentment,

li permets creuar-se amb el seu espill.

Tinc enveja dels teus dits,

dolços, adobats per l’amor a la terra,

quan t’ajuden a treure’t una lleganya inoportuna.

De reüll,  observo encuriosida,

com la font del meu desig,

acosta un vas de ratafia als teus llavis,

el paradís a on em perdo,

en feréstegues matinades o en càlides vesprades.

La meva mà, nerviosa,

cobeja ser el motlle de la teva

quan aplaudeixes el cants a la vida,

a la lluita, a l’amor.

L’anhel de d’agafar-te els dits,

aquells que em saben acaronar amb tendresa,

o encendre’m les brases del desig,

m’esqueixa l’ànima,

mentre tu i la teva mà,

aliens al meu deler, marqueu el ritme

de la melodia que posa encara més música,

al ball dels sentiments

No perpetuïs el meu dolç turment:

deixa’m prendre’t la mà.

I així, amb els dits fermament encreuats,

caminem.