Gran Canària (IV i últim)

Després d’unes reparadores hores de descans, esmorzàrem a l’alberg, a on la gent convivia com una gran família i amb un immillorable ambient. Un cop la gana satisfeta, la pregunta era quina ruta fèiem. Ens decidírem a anar a visitar Agaete, un poble de la costa oest. De camí vèiem la veïna illa de Tenerife, amb unes vistes impresionants, però que el mareig no em va deixar gaudir-ne gaire d’aquest indret declarat parc natural. Després d’una interminable estona de corbes, arribàrem a Agaete, a on fou divertit trobar aparcament amb els estranys aparca-cotxes que hi havia. Vam anar a visitar les piscines d’Agaete, un indret ple de petites basses naturals a on la gent es banyava malgrat la forta brisa. Després de la visita, de nou a la furgoneta i cap a Sardina. Com que la platja no ens convencé, vam decidir acabar el nostre periple a la platja de las Canteras de Las Palmas. Allí, després de preparar un improvisat dinar a la platja i cruspir-nos-el, vam fer un cafetó, vam conversar animadament sobre l’arena i al final, a descansar uns moments a l’hostal abans d’anar a sopar. I quin fou el destí per tal acció? Doncs la part vella de la ciutat, amb la imponent catedral de Santa Anna de colofó a la nit de divendres sant. Vam passejar una estoneta i després vam a sopar a una tranquil·la taverna i vam estar xerrant i rient llargament. Després vam continuar passejant abans de retornar cap al hostel. Com que la son no ens vencia, vam buscar un bar per fer les últimes copes. Desorientats com estàvem, vam acabar caminant tota la platja de las Canteras, aturant-nos a jugar com nens i nenes en un parc infantil. Finalment vam trobar el desitjat bar; un parell de cerveses, una estoneta de ball amb bona música i un taxi cap el hostel foren el punt final a les vacances a l’arxipèlag canari. El matí següent fou ràpidet: aixecar-nos, esmorzar improvisat en una de les habitacions i cap a l’aeroport per agafar l’avió de retorn a terres catalanes...
(La foto correspon a la catedral de Santa Ana de Gran Canària)

Comentaris

Publica un comentari a l'entrada

Entrades populars d'aquest blog

"Hivern", un poema de Miquel Martí i Pol

Imatge
Hivern Estimo la quietud dels jardins i les mans inflades i vermelles dels manobres. Estimo la tendresa de la pluja i el pas insegur dels vells damunt la neu. Estimo els arbres amb dibuixos de gebre i la quietud dels capvespres vora l'estufa. Estimo les nits inacabables i la gent que s'apressa sortint del cinema. L'hivern no és trist: És una mica malenconiós, d'una malenconia blanca i molt íntima. L'hivern no és el fred i la neu: és un oblidar la preponderància del verd, un recomençar sempre esperançat. L'hivern no és els dies de boira: és una rara flexibilitat de la llum damunt les coses. L'hivern és el silenci, és el poble en silenci, és el silenci de les cases i el de les cambres i el de la gent que mira, rera els vidres, com la neu unifica els horitzons i ho torna tot colpidorament pròxim i assequible
Més informació

Un poema de Joan Margall, "L'aufàbrega"

Imatge
  Perquè l'olor de l'aufàbrega impregni de llibertat tots els Països Catalans!    Joan Maragall, 1897, L'aufàbrega Aquesta mata olorosa de la nit de Sant Joan llença flaira, silenciosa, entremig de la bravada de la nit incendiada per tants focs que s van alçant. Entremig dels nuvols roigs, el cel blau i les estrelles; entremig dels crits de goig, remoreig de fontanelles, i entre l baf esbojarrant, una flaira s va escampant fresca, suau i candorosa: les aufabregues la fan: són les mates oloroses de la nit de Sant Joan. Donzelles enamorades d'un nuvi esdevenidor, escabelleu les aufabregues perquè facin més olor. L'aufabrega escabellada és un encenser violent que al llençar la flaira enlaire augmenta l'encantament. Quina olor més fresca i forta, ara que ls focs ja sen van! Sant Joan, obriu la porta pe
Més informació

"Un sonet per a tu" de Miquel Martí i Pol

Imatge
Un sonet per a tu mare, i un per a tu pare, avui que fa anys que em vau regalar la vida!   UN SONET PER A TU Un sonet per a tu que em fas més clar tant el dolor fecund com l'alegria, un sonet amb els mots de cada dia, amb els mots de conèixer i estimar. Discretament l'escric, i vull pensar que el rebràs amb discreta melangia, com si es tractés d'alguna melodia que sempre és agradable recordar. Un sonet per a tu; només això, però amb aquell toc lleu de fantasia que fa que els versos siguin de debò. Un sonet per a tu que m'ha permès de dir-te clarament el que volia: més enllà de tenir-te no hi ha res.   Martí i Pol, Miquel. “Un sonet per a tu” . Andorra (postals i altres poemes). Edicions 62. Barcelona, 1989.    
Més informació