Perquè l'olor de l'aufàbrega impregni de llibertat tots els Països Catalans! Joan Maragall, 1897, L'aufàbrega Aquesta mata olorosa de la nit de Sant Joan llença flaira, silenciosa, entremig de la bravada de la nit incendiada per tants focs que s van alçant. Entremig dels nuvols roigs, el cel blau i les estrelles; entremig dels crits de goig, remoreig de fontanelles, i entre l baf esbojarrant, una flaira s va escampant fresca, suau i candorosa: les aufabregues la fan: són les mates oloroses de la nit de Sant Joan. Donzelles enamorades d'un nuvi esdevenidor, escabelleu les aufabregues perquè facin més olor. L'aufabrega escabellada és un encenser violent que al llençar la flaira enlaire augmenta l'encantament. Quina olor més fresca i forta, ara que ls focs ja sen van! Sant Joan, obriu la porta pe
Aquest és un abril plujós. Durant bastants dies, el cel s’ennuvola, ben indolent, comença a espetegar el cel i brolla la pluja. La grisor ho empudega tot, el cap s’enterboleix, i sovint l’alegria s’esfuma. Però de cop comença a bufar el vent, s’esqueixen els núvols i de sobte, el blau torna a regnar, acompanyat pels rajos de sol. Com del no res, l’alegria torna a escampar-se, els ocells tornen a cantar, els colors són més vius que mai. Una tarda de primavera.
Comentaris