Mallorca, dies 3 (7 de desembre de 2017): volta per l’illa i retorn cap a casa (V)

Malgrat que la Inquisició fins aleshores havia romàs poc activa, el 1675 i 1679 es produïren dos actes de fe. La persecució culminà amb l'acte de fe de 1691, en el qual foren cremades prop del Castell de Bellver 37 persones (3 d'elles vives). L'episodi va ser descrit pel llibre de Francesc Garau La fee triunfante.

L'Estudi General Lul·lià es convertí en Universitat a partir d'una butlla de Climent X. El lul·lisme tenia molts de seguidors dins i fora de la Universitat Lul·liana, però també molts d'enemics, entre els quals destacaven els dominics. Bartomeu Llull (1629) fundà el Col·legi Lul·lià de Nostra Senyora de la Sapiència. És notable la figura del franciscà maonès Francesc Marçal autor de diverses obres i edicions lul·lianes.

A la mort de Carles II els illencs reconegueren com a rei a Felip V. Aquest destituí el virrei Josep Galceran de Cartellà i el reemplaçà per Francisco Miguel de Pueyo, fervent partidari seu, com el bisbe Francisco Antonio de la Portilla. Els partidaris de Carles III eren majoritaris entre la població mallorquina i quan la flota de Leake es presentà davant Ciutat el 24 de setembre de 1706 es va precipitar la rendició de les autoritats borbòniques. La Pau d'Utrecht (1713) reconegué els drets successoris de Felip V. L'ocupació de Mallorca i Eivissa es produí el juliol de 1715. Menorca passà a ser un domini britànic.

Felip V signà el 28 de novembre de 1715 un decret que establia la Reial Audiència de Mallorca. Amb cinc decrets més es configurà la Nova Planta de govern del Regne de Mallorca. El Gran i General Consell va ser dissolt i les seves competències passaren a la Reial Audiència de Mallorca, depenent del Consell de Castella. Desaparegueren també les universitats locals reemplaçades pels ajuntaments de tall castellà. El nom de la Ciutat de Mallorca fou substituït per l'arqueològic de Palma. La hisenda pública s'integrà dins la Reial Hisenda de la monarquia, desapareixent l'autonomia financera del regne que ara passava a ser dirigida des de Madrid.

Les noves institucions borbòniques representaren la centralització i el predomini de l'aristocràcia filipista (botifarres). D'altra banda la militarització del territori insular comportà l'establiment de lleves forçades a partir de Ferran VI (1747). La marina illenca participà en els conflictes bèl·lics al costat de l'Armada espanyola. L'any 1745 Mallorca tenia 120.000 habitants, el 1787 eren 135.900 i el 1797 140.700, amb un creixement global d'un 35%.

La propietat agrària s'havia concentrat, en part cap a la noblesa terratinent que garantia la preservació del patrimoni amb la transmissió al fill major (fideïcomís). La major part de les grans propietats es gestionaven amb arrendaments de curta durada. La manufactura tèxtil seguia sent important i mantingué la projecció exterior. L'exportació era d'oli, teixits, tàperes, aiguardent, formatge, ametles, flassades, barrets de llana i cítrics. Però les importacions superaven les exportacions. Entre 1780 i 1800 el port de Palma s'obre legalment al tràfic amb les colònies americanes.

En el segle XVIII la monarquia borbònica imposà la subordinació del català al castellà. Bisbes com Francisco Garrido de la Vega (1763-72) o Juan Díaz de la Guerra intentaren imposar el castellà a l'església. Malgrat tot l'Església continuà usant el català en la catequesi i la predicació. En temps de Carles III, l'any 1778, es creà la Societat Econòmica Mallorquina d'Amics del País, ajuntant un nucli de nobles, clergues i burgesos intel·lectuals que envoltaven Bonaventura Serra i Ferragut (1728-1784), que va impulsar els ensenyaments professionals i les millores econòmiques. Entre els il·lustrats mallorquins destaca el cardenal Antoni Despuig i Dameto (1745-1813) i el bisbe Bernat Nadal i Crespí (1745-1818), que arribà a presidir les Corts de Cadis.

La guerra de 1804, al costat de França, contra Anglaterra no va ser gens bona pel comerç balear. I el sosteniment de les nombroses guarnicions militars empitjorava la situació financera dels municipis. Miquel Gaietà Soler, ministre d'hisenda amb Godoy el 1798, va haver de pujar la pressió fiscal provocant protestes a les viles mallorquines. La protesta tornà a esclatar el 1808. El maig de 1808 Mallorca va prendre partit per la revolta antifrancesa i es constituí la Junta Suprema de Govern de les Balears que declarà la guerra a França. Mallorca contribuí amb tropes a la campanya militar a la península.

A les illes hi arribaren milers de refugiats, sobretot procedents de Catalunya. Els queviures eren escassos i el 1812 esclatà una forta crisi de subsistències.

El buit de poder deixat per les abdicacions de Baiona (maig de 1808) i la revolta antifrancesa va ser ocupat per institucions sorgides des de baix que es coordinaren en la Junta Suprema Central, que convocà les Corts el gener de 1810. Aquestes Corts ja no foren estamentals sinó el resultat d'una elecció per sufragi indirecte. El debat polític entre liberals i absolutistes es reflectí en nombroses publicacions: La Antorcha i Aurora Patriótica Mallorquina, liberals, i El amigo de la Verdad, Semanario Cristiano Político, Diari de Buja, Lluna Patriòtica Mallorquina i Nou Diari de Buja, absolutistes, entre altres. La Constitució de Cadis de 1812 fou proclamada a Palma el 22 d'agost. Separava el poder polític del militar i transformava l'Audiència en una instància sols judicial, mentre es creava un organisme nou: la Diputació Provincial. En els municipis obria les portes a la participació del poble i facilitava les segregacions d'entitats locals (a Mallorca es crearen 13 municipis nous).

El maig de 1814 hi hagué a Mallorca aldarulls contra els liberals i celebracions pel retorn de l'absolutisme. La diputació Provincial fou suprimida i foren restaurats els ajuntaments de 1808. Es reimplantà la Inquisició i els elements liberals foren reprimits. La ineficàcia i corrupció dels màxims dirigents de l'estat, encapçalats pel mateix rei, facilitaren les conspiracions antiabsolutistes. El pronunciament de Rafael del Riego (1820) va tenir èxit i el rei va haver de restablir la Constitució de 1812. La Inquisició tornà a ser abolida i el convent de Sant Domingo de Palma va ser enderrocat l'any 1823. Finalment l'any 1823 l'absolutisme for reinstaurat per l'exèrcit francès (Cent Mil Fills de Sant Lluís). El 18 de setembre de 1868 l'almirall Topete es revoltà a Cadis i Isabel II es veié forçada a exiliar-se a França. El dia 1 d'octubre les Balears s'uniren a la revolució. La Junta Provisional de Govern fou presidida per Marià de Quintana i hi participaren progressistes, demòcrates i unionistes. La Junta definitiva fou elegida per sufragi universal masculí, la primera vegada que s'aplicava aquest procediment a Balears.

Les eleccions a diputats del gener de 1869 foren guanyades àmpliament per la Coalició Liberal. L'oposició catòlica es mobilitzà amb la finalitat de mantenir el catolicisme com la religió única de l'estat (els carlins organitzaren una conspiració a la caserna del Carme de Palma). Els republicans defensaven la llibertat de cultes i d'ensenyament i havien constituït el Partit Republicà Federal. El novembre de 1869 aparegué a Palma El Obrero, la primera publicació obrerista de les Balears. Un dels seus promotors era el picapedrer Francesc Tomàs Oliver. El desembre de 1869 es fundà el Centre Federal de Societats Obreres de Palma, que s'adherí a l'Associació Internacional de Treballadors.

El Govern presidit pel general Prim finalment trobà un monarca en Amadeu de Savoia. A les eleccions de 1871 els carlins, dirigits per Josep Quint Safortesa triomfaren als cinc districtes mallorquins, utilitzant pràctiques caciquistes i amb el suport de l'església. Amadeu de Savoia abdicà el febrer de 1873 i es proclamà la República, que fou rebuda amb entusiasme pels republicans illencs. El moviment catòlic predicava l'adhesió al carlisme. La consolidació del nou règim no era fàcil, estret per conflictes de tota casta i dividit internament. Per això, el gener de 1874 el general Pavía dissolia el Congrés i es destituïen les autoritats republicanes.

La Restauració

La proclamació d'Alfons XII fou celebrada per les classes oligàrquiques que ara tornarien a ocupar posicions de privilegi i per la gent que aspirava al final de les turbulències polítiques. Els conservadors illencs s'uniren amb el nou règim i s'allunyaren del carlisme, optant pel canovisme. El sistema es basava en l'alternança dels partits en el poder. Les eleccions no eren més una paròdia, organitzada i dirigida des de la Governació, els governadors civils i la xarxa caciquista. Quan el sistema censatari (vot dels més rics) va ser substituït pel sufragi universal masculí (1891), el sistema el desvirtuà per complet. El cunerisme era la denominació de la pràctica d'incloure a les llistes electorals persones alienes a la circumscripció, conseqüència del sucursalisme. Antoni Maura i Montaner (1853-1925) ja destacava a les files liberals i va fer una ràpida carrera a l'ombra del seu cunyat Germán Gamazo.

(Continuarà)