Bretanya i Normandia, del 7 a l’11 de desembre de 2016 (dia 4; 10 de desembre de 2016): visitant els indrets del desembarcament de Normandia (II)

Els estats aliats

Inicialment, els principals països aliats eren: Gran Bretanya, França (França Lliure a partir del juny de 1940), Polònia, Canadà, Sud-àfrica, Austràlia i Nova Zelanda. Un cas especial és la Xina, que estava en guerra amb el Japó des de 1937. Com a conseqüència de la invasió alemanya, l'abril de 1940 s'hi va afegir Noruega, el maig, els Països Baixos i Bèlgica, i Grècia, que havia estat atacada per Itàlia, l'octubre de 1940. La Unió Soviètica tenia un pacte de no-agressió amb Alemanya des de l'agost de 1939, però la invasió alemanya, el juny de 1941, va fer que entrés en guerra i sostingués el gruix de l'esforç de guerra contra Alemanya, amb la majoria de morts, i el seu paper decisiu fos el que decantés el balanç militar que marcà la derrota del nazisme a Europa. El desembre de 1941 l'atac japonès a Pearl Harbor va fer que els Estats Units d'Amèrica entressin en la guerra en el bàndol aliat.
A mesura que el conflicte es decantava en contra d'Alemanya, el nombre d'estats en el bàndol aliat va anar augmentant. Prop del final de la guerra, els aliats van posar com a condició per entrar a les Nacions Unides que els països declaressin la guerra a Alemanya i al Japó. Això va fer que el nombre d'estats aliats augmentés molt, encara que la majoria d'aquests mancaven de rellevància militar i estratègica i no van tenir cap paper actiu en la guerra.

Les potències de l'Eix

Les potències de l'Eix eren: Alemanya, Itàlia i l'Imperi del Japó. Després de la victòria alemanya sobre França el juny de 1940, part del govern francès va decidir col·laborar amb els nazis, era la França de Vichy. Seguidament, els països de l'est d'Europa es van veure pressionats per Hitler perquè s'unissin a l'Eix. Romania ho va fer el juliol de 1940, Hongria, el novembre següent i Bulgària, el març de 1941. Iugoslàvia s'hi va unir a contracor el 25 de març de 1941, però dos dies després hi va haver un cop d'estat anti-Eix que va desencadenar l'ocupació alemanya del país. Un altre cas especial és Finlàndia, que va declarar la guerra a l'URSS però no a cap altre estat, i durant un temps se la va considerar com a aliat de l'Eix, per la complicitat del seu govern amb l'Alemanya nazi.
No tots els països del món es van implicar en la guerra. Alguns estats, com Irlanda, Portugal, Suïssa i Suècia, van aconseguir mantenir-se neutrals durant tot el conflicte. L'estat espanyol també es va declarar neutral però, després de les victòries contundents nazis de 1939 i 1940, quan la victòria alemanya semblava possible, va canviar el seu estat a "no bel·ligerant", donant suport polític i econòmic a les potències de l'Eix i enviant la Divisió Blava  que es va integrar en la Wehrmacht. Tot i això, Adolf Hitler mai no va poder convèncer Franco perquè entrés en el conflicte. El 1943, quan Alemanya va començar a acumular derrotes, l'estat espanyol va tornar a declarar-se neutral.
Després de la Primera Guerra mundial, els estats vencedors van imposar greus sancions econòmiques i polítiques als països derrotats. Entre aquests últims hi havia Alemanya que, a més de perdre gran part del seu territori, va patir una gravíssima crisi econòmica que va fer que la inflació es disparés fins a quedar totalment fora de control. Per a molta gent, la derrota, les sancions i la crisi van ser com una gran humiliació per al seu país, que pocs anys abans havia estat el poderós Imperi alemany. Això va portar molta gent a les files dels partits radicals, que donaven la culpa de tots els seus mals a grups minoritaris com els comunistes i els jueus. Van aparèixer grups feixistes i nacionalistes com a resposta als moviments revolucionaris que començaren a estendre's per Europa i que van prendre breument el poder a Budapest i a Baviera. Entre aquests grups hi havia el Partit Nacional Socialista dels Treballadors Alemanys (NSDAP), més coneguts pel nom de «nazis», liderats per Adolf Hitler. Durant la segona meitat dels anys 20 aquest grup va créixer de forma espectacular tant en popularitat com en nombre de militants. També van anar guanyant escons al Parlament Alemany fins que el 30 de gener de 1933 Hitler va assumir el càrrec de canceller d'Alemanya.
Hitler presidí un govern de concentració nacional, tal com havia desitjat la dreta alemanya, per bé que no esperaven que l'instrument que havia de ser el NSDAP es convertís en el subjecte de poder. Al gabinet del nou govern, solament Hermann Göring i Wilhelm Frick eren ministres del NSDAP. Això no obstant, el poder que gaudia el partit nazi era molt gran al carrer. Per consegüent, ni Hindenburg ni els socis de govern pogueren aturar la destrucció del marc institucional i democràtic de la República. D'altra banda, els partits de dretes ho veien com la consumació de la dictadura –en aquest cas civil– que tant havien desitjat; no podien preveure la nazificació i el règim totalitari que s'estava dibuixant. El tret de sortida per a la retallada de drets i llibertats fou l'incendi del Reichstag, les causes del qual encara no s'han establert. Aquest incendi fou aprofitat per "desemmascarar" un cop d'estat del KPD, per la qual cosa fou il·legalitzat amb el Decret de l'Incendi del Reichstag de 1933, amb el qual se suprimien els drets civils. Els dirigents comunistes començaren a ser internats en camps de concentració,[21] com Dachau, el primer que s'obrí, a prop de Munic.
Lentament, Hitler i els nazis anaren il·legalitzant la resta de formacions polítiques, àdhuc les de la dreta. A la fi, solament el NSDAP i les seves organitzacions romangueren legals en el nou sistema. Hindenburg anà signant totes les lleis i decrets que destruïen la vella república i forjaren la dictadura nazi, com la Llei de Capacitació, que permetia al govern l'aprovació de lleis sense la participació del parlament. A l'abril de 1933 signà la llei per a la restauració del servei civil professional, que excloïa els jueus de tot càrrec de l'administració de l'estat. Igualment, Hindenburg no protestà per la purga feta dins el NSDAP el juny de 1934 contra els sectors d'esquerres del partit, com les Sturmabteilung d'Ernst Röhm o la facció de Gregor Strasser, molts dels quals van morir en la Nit dels ganivets llargs. Entre el 1933 i el 1939, la política de Hitler va estar centrada en:
·         Enduriment extrem de les lleis contra els jueus.
·         Rearmament i modernització de l'exèrcit alemany.[22]
·         Reunificació de l'Imperi alemany (Tercer Reich).
Per aconseguir aquest tercer objectiu Hitler va utilitzar una eficaç combinació d'oratòria i intimidació que va aconseguir:
·         La militarització de Renània (març de 1936).
·         L'annexió d'Àustria (Anschluss) (març de 1938).
·         L'ocupació dels Sudets (octubre de 1938).
·         Repartiment i ocupació de Txecoslovàquia (març de 1939).

·         Ocupació de la ciutat de Memel (març de 1939). (continuarà)
(La fotografia correspon a l'interior del memorial de Caen)

Comentaris

Entrades populars d'aquest blog

Una rondalla popular valenciana: el jove que volia córrer món i fer fortuna

LA VISITA TURÍSTICA (un conte)

Colòmbia, del 4 al 14 de setembre de 2016, dia 11: el dia del biòleg i retorn cap a terres catalanes(14 de setembre de 2016) (VII)