Nil (un petit relat)

Els pares d’en Nil estan  gratament sorpresos. El nen mai ha estat molt entusiasta d’anar a l’escola, però des de fa un parell de setmanes la cosa ha fet un gir inesperat. En Nil es lleva puntual, just quan la mare el crida. Es vesteix ràpidament i esmorza sense protestar. És més, no cal que el pare li supliqui que s’acabi la llet i els cereals o l’entrepà i el suc de taronja. Tampoc cal que li menin la pressa perquè no faci tard. Marxa amb temps suficient com per anar i tornar un parell de vegades de l’escola. Però al col·legi fa dies que arriba just perquè no el castiguin. El nen també està més atent que mai a les explicacions del professorat, de manera que reté molt més les coses i a l’hora de fer els deures hi ha d’esmerçar molta menys estona.  Un cop ha fet els exercicis, si encara no és hora de sopar, els seus pares el deixen sortir a fer un vol pel carrer . La fesomia del nen  també ha canviat; té un somriure permanent a la cara. Últimament, quan la mare està despistada, en Nil arreplega un parell de llesques de pa del calaix i les amaga a la butxaca. A l’hora d’esmorzar i de berenar també guarda dissimuladament part del menjar.  Tota la teca que va esgarrapant d’aquí i allà és per a en Tim, un gos que viu a un parell de carrers de casa del menut. El nen, que acaba de fer nou anys, ha trobat un amic que l’escolta i no el rebutja, amb qui pot jugar i sentir-se lliure, lluny de l’infern que és el pati de l’escola, a on, malgrat els esforços del professorat, en Nil és arraconat per la deformitat de la seva dolça carona.

Comentaris

Entrades populars d'aquest blog

“Jo soc aquell que va matar Franco”, de Joan-Lluís Lluís

"Hivern", un poema de Miquel Martí i Pol

Una rondalla popular valenciana: el jove que volia córrer món i fer fortuna