Nil (un petit relat)

Els pares d’en Nil estan  gratament sorpresos. El nen mai ha estat molt entusiasta d’anar a l’escola, però des de fa un parell de setmanes la cosa ha fet un gir inesperat. En Nil es lleva puntual, just quan la mare el crida. Es vesteix ràpidament i esmorza sense protestar. És més, no cal que el pare li supliqui que s’acabi la llet i els cereals o l’entrepà i el suc de taronja. Tampoc cal que li menin la pressa perquè no faci tard. Marxa amb temps suficient com per anar i tornar un parell de vegades de l’escola. Però al col·legi fa dies que arriba just perquè no el castiguin. El nen també està més atent que mai a les explicacions del professorat, de manera que reté molt més les coses i a l’hora de fer els deures hi ha d’esmerçar molta menys estona.  Un cop ha fet els exercicis, si encara no és hora de sopar, els seus pares el deixen sortir a fer un vol pel carrer . La fesomia del nen  també ha canviat; té un somriure permanent a la cara. Últimament, quan la mare està despistada, en Nil arreplega un parell de llesques de pa del calaix i les amaga a la butxaca. A l’hora d’esmorzar i de berenar també guarda dissimuladament part del menjar.  Tota la teca que va esgarrapant d’aquí i allà és per a en Tim, un gos que viu a un parell de carrers de casa del menut. El nen, que acaba de fer nou anys, ha trobat un amic que l’escolta i no el rebutja, amb qui pot jugar i sentir-se lliure, lluny de l’infern que és el pati de l’escola, a on, malgrat els esforços del professorat, en Nil és arraconat per la deformitat de la seva dolça carona.

Comentaris

Entrades populars d'aquest blog

"Hivern", un poema de Miquel Martí i Pol

Una rondalla popular valenciana: el jove que volia córrer món i fer fortuna

LA VISITA TURÍSTICA (un conte)