Perquè l'olor de l'aufàbrega impregni de llibertat tots els Països Catalans! Joan Maragall, 1897, L'aufàbrega Aquesta mata olorosa de la nit de Sant Joan llença flaira, silenciosa, entremig de la bravada de la nit incendiada per tants focs que s van alçant. Entremig dels nuvols roigs, el cel blau i les estrelles; entremig dels crits de goig, remoreig de fontanelles, i entre l baf esbojarrant, una flaira s va escampant fresca, suau i candorosa: les aufabregues la fan: són les mates oloroses de la nit de Sant Joan. Donzelles enamorades d'un nuvi esdevenidor, escabelleu les aufabregues perquè facin més olor. L'aufabrega escabellada és un encenser violent que al llençar la flaira enlaire augmenta l'encantament. Quina olor més fresca i forta, ara que ls focs ja sen van! Sant Joan, obriu la porta pe
Tu provenies d’algun lloc de centreamericà, mentre jo arribava a Àsia des de la vella Europa. Et vaig veure en la immensitat d’aquella il·luminada sala, amb les làmpades que solcaven el sostre fent de testimonis del nostre primer encontre. Tu no em vas veure, n’estic convençuda, però entre canapè i canapè no vaig poder deixar de fer llambregades al teu barret, que amagava un rostre càlid i traspuant tendresa. Però et vas fer fonedís, com ho fan les volves de neu quan reben la tebior de l’astre rei. Uns quants dies més tard et vaig retrobar en una excursió on participàvem els dos. Per dins meu em vaig alegrar de veure’t de nou com passejaves el teu jovenívol cos amb una lleugera coixesa. I de sobte, com per art de màgia, et vaig tenir gairebé assegut al costat, amb el teu pírcing al nas i el teu somriure que deixava entreveure una renglera de dents blanquíssima. Però l’atzar feu que ben aviat de nou t’esvaïssis. Ja esperava no tornar-te veure, quan de sobte, i per última vegada, els nostres esguards es creuaren. Esbotzares un somriure que et vaig contestar amb un altre moviment de llavis, mentre els nostres ulls s’endinsaven en les pupil·les de l’altre. El temps s’aturà, enamorat del teu rostre, sabent que aquell segon aturat en l’infinit seria un adéu per sempre. I aquest instant fou, potser, un dels millors records que em vaig emportar de l’altre punta del món.
Comentaris