Visitant els llocs de la Batalla de l’Ebre (de l’1 al 3 de desembre de 2017): de terres gironines a Corbera d’Ebre (dia 1; 1 de desembre de 2017) (XIII)

A la resta de Catalunya l'exèrcit es va revoltar a MataróGironaFigueres i Lleida, però renunciaren de seguida a la insurrecció quan el cop va fracassar a Barcelona. A Tarragonala Seu d'Urgell i Manresa es va mantenir lleial a la legalitat.
Transformacions revolucionàries a la rereguarda republicana. La revolució anarquista del 19 de juliol a Barcelona
A més a més de suposar el fracàs de la revolta militar, la jornada del 19 de juliol va tenir una gran transcendència per a la història posterior, ja que el poder polític va anar a raure al carrer, a les mans del moviment popular, especialment dels anarquistes, que havien contribuït decisivament a la derrota de l'exèrcit. A Barcelona, l'assalt a les casernes de les Drassanes i de Sant Andreu els hi va proporcionar un important arsenal bèl·lic que els va donar l'hegemonia, en detriment de les altres forces polítiques i de la Generalitat. Les organitzacions obreres de signe anarquista assaltaren la caserna de Sant Andreu de Palomar el matí del dia 20 de juliol on aconseguiren gran quantitat d'armes i material de guerra. Les armes i la determinació a l'hora d'enfrontar-se als militars insurrectes feren de la CNT-FAI l'autèntica força del poder en la Barcelona de l'endemà del cop d'Estat. El mateix 20 de juliol a la tarda, Joan García Oliver i Buenaventura Durruti, entre altres dirigents anarquistes, es presentaren armats al despatx del president Companys, el qual, en un intent controvertit de mantenir la legalitat democràtica, acceptà la creació del Comitè Central de Milícies Antifeixistes de Catalunya, que havia de ser l'autèntic òrgan de poder a Catalunya fins a la seva dissolució el mes de setembre.
Paral·lelament a l'eclosió de personalitats dins l'anarcosindicalisme que eren partidaris de col·laborar amb les autoritats republicanes en la victòria sobre els militars revoltats i la necessitat del manteniment de l'ordre i la legalitat (Joan PeiróJoan García OliverDiego Abad de Santillán), van aparèixer altres dirigents -majoritàriament de la FAI- que proclamaren la revolució i promogueren les Patrulles de Control del Comitè Central de Milícies Antifeixistes de Catalunya o d'incontrolats, que sembraren el terror per tot el país (Manuel Escorza del Val o Dionís Eroles i Batlló).
El procés revolucionari que va esclatar a la zona republicana va fragmentar el poder polític. A cada regió es van constituir juntes que administraven el poder sense tenir en compte la resta de l'Estat. La revolució també va tenir conseqüències de caràcter militar, car no va existir un comandament unificat amb capacitat de planificar una acció bèl·lica, mentre que les unitats regulars van patir un procés de descomposició que les va convertir en inservibles. Les milícies populars, que van voler substituir les unitats militars, van resultar ineficients i indisciplinades. Un darrer aspecte del procés revolucionari -que va despertar passions entre les observadors forans- va ser la qüestió social i econòmica: els anarquistes, però també els comunistes i els socialistes, van posar en marxa una col·lectivització de la propietat, intensa al camp d'Andalusia i d'Aragó i a la indústria catalana. A Barcelona es van expropiar tres quartes parts de les indústries, però en canvi només una de cada tres a Madrid.
El comitè central de les milícies antifeixistes a Catalunya
Companys proposà als dirigents anarcosindicalistes la creació d'un nou organisme, integrat per representants de totes les forces polítiques esquerranes i sindicals, que s'encarregués de fer front a l'amenaça feixista. Aquest organisme s'havia d'anomenar Comitè Central de Milícies Antifeixistes. El primer objectiu que es plantejava Companys era reorganitzar les forces armades a través d'aquest nou organisme, i donava aquesta finalitat al Comitè de Milícies, que proposava a totes les forces polítiques i sindicals tot esperant que els anarquistes, essencialment homes combatius, s'hi integrarien i es desentendrien de les qüestions polítiques.
Els dirigents van acceptar a condició que l'esmentat Comitè fos l'òrgan superior de Catalunya en els àmbits de política, economia i exèrcit. A partir de la seva creació, el dia 21 de juliol, el Comitè va donar resposta a la nova correlació de forces sorgida després de l'esclafament de l'alçament militar a Catalunya. El Comitè va aplegar representants de les organitzacions sindicals i els partits del Front Popular, encara que el predomini era netament anarcosindicalista sota les figures de Joan García OliverBuenaventura Durruti i Diego Abad de Santillán, que també imposaren un Consell Suprem de l'Economia a Catalunya per a dirigir el decret de col·lectivitzacions a fàbriques i empreses. Joan García Oliver va esdevenir, a la pràctica, el cap del Comitè.
Figuraren en el primer comitè central tres dirigents de la CNT (Buenaventura Durruti, José Asens i Joan García Oliver), dos de la FAI (Diego Abad de Santillán i Aurelio Fernández), tres de la UGT (José del BarrioSalvador González i Antonio López), un del PSUC (Josep Miret i Musté), dos del Partit Obrer d'Unificació Marxista (POUM)(Josep Rovira i Canals i Julián Gorkin), tres d'ERC (Artemi Aiguader i MiróJaume Miravitlles i Navarra i Joan Pons), un de la Unió de Rabassaires (Josep Torrents i Rossell), un d'Acció Catalana Republicana (Tomàs Fàbregas), Lluís Prunés i dos militars (Vicenç Guarner i Josep Guarner), com a assessors de la Generalitat.
La indústria catalana es reconverteix
Quan va esclatar la Guerra Civil espanyola a Catalunya pràcticament no hi havia indústria bèl·lica. Poc després de l'inici del conflicte, treballadors de diferents sindicats, especialment de la CNT, de forma independent van començar a produir subministraments pel front. Aquesta producció estava desorganitzada i donava pocs fruits. Per posar-hi remei, la Generalitat hi va intervenir ràpidament i el 7 d'agost de 1936 va crear la Comissió d'Indústries de Guerra.
Aquest organisme de la Generalitat es va encarregar de coordinar les fàbriques i tallers que van reconvertir la seva producció a material militar pels combatents i també va començar la construcció de nova infraestructura productiva.
Entre 50.000 i 80.000 persones van treballar per la CIG, fos com a ocupació directe o auxiliar, en uns 500 tallers i fàbriques. Després dels Fets de Maig, el govern republicà va anar restant competències a la Comissió, apoderant-se de les indústries que no eren propietat de la Generalitat. Finalment es va encarregar de tota la producció d'armament la Subsecretaría de Armamento espanyola, suprimint-se la CIG l'11 d'agost de 1938. En passar la indústria bèl·lica a mans de l'estat, que preferia adquirir les armes a l'exterior, la producció va decaure.
L’entrada del CNT-FAI al govern de la Generalitat de Catalunya
El conseller primer del Govern de la Generalitat Joan Casanovas dimitia el 25 de setembre en haver fracassat en l'intent de recuperar les competències que el Comitè Central de Milícies Antifeixistes havia arrabassat al Govern i poder restablir a continuació l'ordre enmig de la situació caòtica que el país vivia. El nou conseller primer Josep Tarradellasnomenava el 26 de setembre el nou govern, en el qual s'integraven quatre consellers procedents de partits o sindicats revolucionaris: Andreu Nin (POUM) de Justícia, Joan Porqueres i Fàbregas (CNT) d'Economia, Josep Juan i Domènech (CNT) de Proveïments i Antonio García Birlán (FAI) de Sanitat i Assistència Social. El nou organisme ni tan sols se'n va poder dir Govern de la Generalitat, sinó "Consejo de la Generalidad", per imperatiu de la FAI

La primera decisió del nou organisme fou la supressió del Comitè Central de Milícies Antifeixistes, que ja no els feia falta a les organitzacions anarquistes, car els seus representants ja constituïen l'òrgan de govern en una proporció molt semblant a la del Comitè. No se suprimiren, però, les sinistres Patrulles de Control i al conseller de Seguretat Interior, Artemi Aiguader (ERC), li fou imposat com a cap de Serveis de la Comissaria General d'Ordre Públic, Dionís Eroles i Batlló, membre de la FAI i antic pistoler d'aquesta organització. Un grup dels seus agents, anomenats "els nanos de l'Eroles", desenvoluparen, de manera autònoma, sagnants activitats de repressió. (Continuarà)
(La fotografia és del poble de El Pinell del Brai, al capvespre)


Comentaris

Entrades populars d'aquest blog

"Hivern", un poema de Miquel Martí i Pol

Un poema de Joan Margall, "L'aufàbrega"

"Un sonet per a tu" de Miquel Martí i Pol