Visitant els llocs de la Batalla de l’Ebre (de l’1 al 3 de desembre de 2017): de terres gironines a Corbera d’Ebre (dia 1; 1 de desembre de 2017) (i XV)

1939: ocupació franquista de Catalunya
La derrota en la batalla de l'Ebre va deixar exhausta la rereguarda catalana. Catalunya havia perdut la capacitat de resistència car els avanços dels exèrcits franquistes van incrementar el nombre de refugiats (superaven gairebé el milió, la quarta part de la població catalana), i aquesta superpoblació agreujava encara més els problemes de subsistència, que van esdevenir irresolubles. La gana es va convertir en la preocupació cabdal dels catalans. A més, la producció industrial, des de l'ocupació franquista de les centrals hidràuliques del Pirineu, havia caigut en picat i, des de 1938, els bombardejos franquistes sobre la població civil, l'arribada del front de guerra al país i la mobilització general (les famoses quintes del biberó) havien militaritzat la societat fins a l'extenuació.
En aquest context, les tropes franquistes tenien el camí gairebé lliure per iniciar l'ocupació militar de Catalunya. El 23 de desembre va cedir el front del Segre, el 15 de gener queia Tarragona, el 26 de gener Barcelona va ser ocupada sense resistència per les tropes del general Yagüe, i Girona ho va fer el 4 de febrer. El dia 10 les tropes franquistes arribaven a la frontera francesa. Mig milió de persones havien creuat la frontera francesa vers l'exili, concentrats en els camps d'on una bona part ja no tornaria mai més en sentit invers.
La República només disposava ja de la zona central i veia com els problemes polítics s'agreujaven. El 28 de febrer el president de la República, Azaña, dimiteix. El dia abans, el 27 de febrer, els governs del Regne Unit i França havien reconegut el règim de Franco. La guerra civil va concloure amb un aixecament militar paral·lel a Madrid i a Cartagena, una nova guerra civil interna en el bàndol del Front Popular que va enfrontar als comunistes amb la resta dels que combatien per la causa republicana. El mes de març el coronel Casado, amb la col·laboració de sectors socialistes i anarquistes, destituïa el govern, creava un Consejo Nacional de Defensa i s'enfrontava militarment contra tropes comunistes. Durant la segona quinzena del mes de març el coronel Casado i el socialista Julián Besteiro van iniciar converses per negociar la fi de la guerra amb el general Franco. Aquest va exigir la rendició sense condicions.
El 28 de març Madrid es rendeix sense disparar ni un sol tret. Dies després ho fan ValènciaAlacantMúrcia i Almeria sense resistència. L'acabament de la guerra es proclamava el dia 1 d'abril, quan tot el territori espanyol ha estat ocupat per les tropes franquistes.
S'ha calculat que mig milió de catalans van creuar la frontera, i si bé molts van tornar, altres s'hi van quedar o es van exiliar a Mèxic, van trobar la mort en camps de concentració o en la nova guerra mundial que estava a punt d'esclatar. Mentre els gendarmes francesos conduïen els soldats i civils cap als camps improvisats a les platges de Sant Cebrià i Argelers, i més tard a i Barcarès i Gurs, el govern francès no estava preparat per a rebre una allau de gent, i tampoc no volia complicar les seves bones relacions amb els vencedors. Els refugiats van haver d'enfrontar-se a la fredor; l'hostilitat, el desconcert, la pietat o el rebuig gairebé col·lectiu d'un poble que el 1936 havia estriat un Front Popular. Sota la pluja, el vent, el fred, la neu, per la manca de queviures i de medecines, amb l'escampall d'epidèmies morien els refugiats. Sobretot els més febles, les criatures.
A l'interior, les autoritats franquistes van cercar suports, complicitats i col·laboracions. Molts patiren el regust de la repressió: afusellaments, vexacions personals i familiars, espoliació econòmica, ciutadans de segona categoria, amb deures però sense drets. Es va incitar a la delació i a la denúncia, responent a la voluntat política d'implicar, directament o indirectament, el màxim de persones en la repressió: els uns perquè es beneficiarien de les depuracions, altres per satisfer les ànsies de revenja i altres per fer mèrits.
Així, els sospitosos de suport a la República que van restar al país, se'ls va enviar a les presons, com ara la Model de Barcelona o el Castell de Montjuïc, d'on molts sortiren amb la salut malmesa per sempre. Una vegada eren posats en llibertat, s'havien de presentar periòdicament a la Guàrdia Civil i no podien exercir cap càrrec públic. L'onada repressiva no va ser puntual, sinó que va tenir una dramàtica persistència, puix l'estat de guerra decretat el juliol de 1936 no fou derogat fins al 7 d'abril de 1948.
Josep Maria Solé i Sabaté xifra en uns 4.000 els catalans executats a Catalunya. No foren més perquè molts es van exiliar. Els afusellaments dictats pel franquisme es van caracteritzar per la seva planificació sistemàtica: «calia executar arbitràriament per demostrar el poder i la força, per instaurar el terror fins al moll de l'os de la societat civil. Franco convertí Espanya en una caserna regida per la jerarquia, la disciplina i el tuf d'encens».
La llei de Responsabilitats Polítiques del 9 de febrer de 1939 i la de «Confiscación de Bienes Marxistas» del 23 de setembre del mateix any, van concretar que les propietats immobles, mobles i els recursos econòmics dels partits, sindicats, associacions, entitats, publicacions, emissores de ràdio serien espoliades, passant una part al patrimoni de diferents organismes del nou Estat i la resta seria subhastada. Els diaris d'esquerra van ser espoliats i van passar a formar part de la premsa del règim. Les persones exiliades, en alguns casos, van ser desposseïdes d'una part del seu patrimoni (cases, mobles, terres....). A les administracions públiques van ser depurades totes aquelles persones no addictes al règim i en el sector privat, l'exercici de certes professions liberals va ser també objecte de depuracions obligatòries en tots els col·legis professionals (advocats, metges...). A les empreses privades (bancs, fàbriques...) també es van dur a terme, però van dependre fonamentalment de la decisió de la direcció de l'empresa.
Tots els partits polítics i sindicats van ser proscrits i perseguits, la llengua i la cultura catalanes van ser prohibides públicament, arreu es va imposar una dura reacció social, i al carrer va irrompre una nova simbologia plena de banderes imperials i salutacions a la romana. Josep Benet i Morell va afirmar que el franquisme cercava «la desaparició de Catalunya com a minoria nacional dins l'Estat espanyol, amb la destrucció de la seva personalitat lingüística i cultural»
Altrament Franco va aplicar una política econòmica autàrquica que va mantenir l'Estat en una situació d'aïllament internacional i de subsistència estricta durant més d'una dècada.

Les dades de morts i exiliats de la guerra civil a Catalunya

A l'hora de fer recompte general de morts a la guerra civil a Catalunya cal comptar un mínim de 38.500 soldats republicans i 2.900 franquistes. Al costat d'aquest hi ha les víctimes de la repressió del 1936 a 1939 que serien unes 8.500, mentre que la repressió franquista va causar entre 1938 i 1953 unes 4.000 víctimes. Finalment, les dels bombardejos serien unes 5.500. Aquestes dades s'han de completar amb el creixent nombre de defuncions degudes a insuficiències mèdiques i alimentàries com a resultat de les contingències bèl·liques i els que s'exiliaren entre finals de gener i febrer del 1939.
El conjunt de pèrdues, entre morts i exiliats, donarien una xifra que oscil·la entre 130.000 i 150.000 persones que desaparegueren de Catalunya,—sobre un total de gairebé tres milions d'habitants segons el cens de 1936—la qual cosa va determinar unes profundes conseqüències negatives des del punt de vista demogràfic, social i econòmic.






Comentaris

Entrades populars d'aquest blog

"Hivern", un poema de Miquel Martí i Pol

Un poema de Joan Margall, "L'aufàbrega"

"Un sonet per a tu" de Miquel Martí i Pol