Cuba, del 5 al 18 d’abril de 2017: recorrent la Vall de Viñales i retorn a l’Havana (15 d’abril de 2017; dia 12) (XI)

Un altre arbre que és comú de veure és la moringa (http://www.ecoagricultor.com/la-moringa-el-arbol-de-la-vida-y-sus-multiples-propiedades-medicinales-y-nutricionales/; http://www.bbc.com/mundo/noticias/2016/01/160118_salud_moringa_planta_venezuela_lb) , que juntament amb el noni, són plantes que Fidel Castro (https://www.veoverde.com/2012/10/la-moringa-el-arbol-que-mantiene-como-roble-a-fidel-castro/; https://holadoctor.com/es/medicina-natural/moringa-la-planta-milagrosa-de-fidel-castro; http://www.nanduti.com.py/2015/05/25/como-la-moringa-cambio-la-vida-de-fidel-castro/ ) volia que cada jardí de Cuba tingués. A viquipèdia s’explica el següent (https://en.wikipedia.org/wiki/Moringa_oleifera; https://ca.wikipedia.org/wiki/Moringa_oleifera ): “La Moringa oleifera és una planta amb flor del gènere Moringa. Aquesta espècie és un arbre no gaire gran i de fusta molt tova que es troba a les regions tropicals i subtropicals del planeta. És un arbre amb flors blanques i fulles petites. L'escorça és de color gris clar, gairebé blanc. Tant les flors, com les fulles, els fruits i l'arrel són comestibles i, a més, tenen propietats medicinals. El fruit madur és dur i llarg, d'uns 50-60 cm normalment, semblant a una baqueta. Es talla en seccions i es fa servir per a preparar curris i sopes.  Té un gust similar al de la mongeta verda. La rel té un gust picant que recorda el rave rusticà. Les fulles es poden menjar tant bullides com crues.”

De camí també veiem plantes de tomàquet cimarrón (https://www.ecured.cu/Tomate_cimarr%C3%B3n; https://es.wikipedia.org/wiki/Solanum_pimpinellifolium).

Continuem caminant i el guia ens conta que en el cas del tabac, el 90% els hi compra el govern i el 10% restant és per a ells per tal que el puguin vendre i quedar-se’n el benefici. El govern els hi proporciona les llavors, així com els bous i els cavalls, que estan censats. En algunes cases també s’ho poden veure galls de batalla, una cruenta tradició que encara se celebra per aquells verals. A uns quants els hi falten plomes, mentre que a d’altres els pinten. Aquesta observació serà el que em desagradarà enormement de tota l’excursió.

Just després ja entrem en una d’aquestes edificacions tapades amb palma reial, que és on s’asseca el tabac.

Allí, un noi ens explica com ells fabriquen els puros, que més tard ens deixarà tastar i ens n’oferirà per comprar (http://www.tabacosjcastillo.com/elaboracion.htm) . El primer que ens conta és que fan servir la mel com una mena de cola natural.

Segons els que recordo del que ens van explicar, per tal que es puguin fer els puros, el tabac ha de passar per 124 processos, que comencen quan es recol·lecten i es deixen assecar durant uns 50 dies. Posteriorment, aquestes fulles es deixen infusionar durant 20 o 30 minuts dins d’una barreja d’aigua, rom, mel, pela de pinya, canya de sucre i guaiaba. S’hi barregen tres tipus diferents de fulles de tabac i després es deixen un any assecant-se entremig de fulles de palma reina, com si es fes una lasanya i es deixa un any de manera hermètica. Finalment, ja es fan els puros, de manera totalment artesanal, i se segellen amb mel per tancar-ho. Si les condicions d’humitat són les adequades, aquests puros totalment artesanals poden aguantar un bon temps. També ens explica que la tabaquina que hi ha en el tabac actua ja de per si com a insecticida i també això s’explota a nivell industrial.

Quan el testem ens explica que si la cendra aguanta al puro sense caure, vol dir que aquest és de bona qualitat. També ens conta que hi ha països que tenen prohibit que es portin puros i per això demana les nacionalitats de cadascú, per tal d’evitar que algú tingui problemes a la frontera.

Sortint del lloc a on s’asseca el tabac, el guia ens conta que en aquesta zona també s’hi cultiva de iuca i malanga. La iuca tarda un any en poder ser consumida! A viquipèdia es conta que (https://ca.wikipedia.org/wiki/Iuca ): “La iuca (Yucca) és un gènere de plantes amb flors molt utilitzat en alimentació i jardineria. El gènere compta amb unes 40-50 espècies de plantes perennes, arbusts i arbres. Són originàries de les parts càlides i àrides d'Amèrica del Nord, Amèrica Central. Amèrica del Sud i les Antilles.

Les iuques tenen un sistema de pol·linització molt especialitzat que està a càrrec d'arnes de la família Prodoxidae o arnes de les iuques. L'insecte transfereix el pol·len dels estams d'una planta a l'estigma d'una altra planta i a la vegada pon els seus ous en la flor i la larva s'alimenta d'algunes de les llavors però no pas de totes.

Les parts comestibles d'algunes iuques poden ser fruits, llavors, flors, tiges florides i més rarament les arrels. En tot cas no s'ha de confondre amb la mandioca que malgrat anomenar-se també iuca és de la família euforbiàcia i no està relacionada botànicament amb el gènere Yucca.

La distribució natural del gènere Yucca (49 espècies i 24 subespècies) coriex una extensa zona de Nord-amèrica i Amèrica Central arribant fins al Canadà (Província d'Alberta, Yucca glauca ssp. albertana), cap al sud arriba fins a Guatemals (Yucca elephantipes).”

(La fotografia correspon a l'interior d'una cabana a on s'asseca tabac)