dimarts, 20 de juny de 2017

Sud est asiàtic, del 9 al 30 d’agost de 2016: la badia de Ha Long i retorn a Hanoi, Vietnam (dia 14, 22 d’agost de 2016) (III)

Un cop al bus, tot i el cansament, no em puc tornar a adormir de cap manera. Així doncs, em dedico a contemplar el paisatge. Passem per camps d’arrossars, amb gent recol·lectant en alguns, mentre que en d’altres, hi ha vaques i búfals, com també es veuen a peu de carretera. Els infants juguen amb els peus descalços, aliens a tot. I també hi ha alguns cementiris gairebé dins dels mateixos camps d’arròs. Semblen cristians, però no ho podria assegurar. Per la carretera, com no, hi ha multitud de motocicletes, ja sigui amb una, dues, tres o fins i tot quatre persones al damunt, quan no amb un gos. S’hi poden veure famílies senceres: pares, amb fills a davant (ja tenen comuna mena de seient endavant) i nadons en braços de la mare... D’altres conductors mengen, fumen o bé parlen o escriuen amb el mòbil. En fi, tot un panorama. De tant en tant també es veuen panells de propaganda del govern i del partit comunista, i més ara que s’acosta la diada nacional del país, que se celebra el 2 de setembre. També hi ha bastants establiments a peu de carreters, ja sigui de menjar, beguda, tallers de motos, llocs a on es ven una mica-de-tot etc. Em fan gràcia els cartells a on anuncien “Bia”, que no és res més que cervesa, en una traducció literal de la fonètica no sé si anglesa o francesa. També és fàcil veure multitud de parades a peu de carretera que venen la fruita que segurament han recol·lectat unes hores abans, o bé homes i dones amb el típic barret de bambú que transporten coses a mode d’una balança. Un capítol a part es mereix la conducció dels vietnamites, com ja he esmentat anteriorment. Condueixen per l’esquerra, igual que a Laos, i a diferència de Malàisia i Singapur, però aquí, en una carretera de doble sentit s’hi poden arribar a formar espontàniament fins a quatre carrils, és igual en quina direcció vagin els cotxes. Aquí el que preval és la llei del clàxon. Qui pita, passa primer, encara que vagi en la direcció que no toca. El més sorprenent de tot és que hi estan tant i tant acostumats que ni s’immuten per a res... Tot i l’aventura d’observar el viatge, el trajecte se’m fa molt llarg, sobretot per la incomoditat dels seients, a on gairebé ni m’hi caben les cames. L’entrada a Hanoi es fa molt llarga, no s’acaba mai més. El tràfic és d’allò més intens, segurament perquè és hora punta. Pel que m’ha semblat durant el viatge, a les quatre pleguen de moltes empreses, ja que en sortien molts vehicles dels pàrquings privats que he anat observant a peu de carretera. També ens hem trobat que en les últimes hores deu haver plogut moltíssim, ja que hi havia carrers completament inundats amb és de mig metre d’aigua. Quan ja ens endinsem en les entranyes de Hanoi, el bus es va buidant. I quan encara no hem ni baixat, el guia ja marxa i ens diu que el xofer ens deixarà prop de l’hotel. No sé si ens hi deixa gaire a prop, però ens costa una mica trobar-lo amb tot el trànsit i entramat de carrers. Quan per fi ja arribem a lloc, a fora ja ens espera en Martin, un dels managers... I després de la faramalla de preguntar-nos pel viatge, ens torna a dir “You are lucky”. I què vol dir això? Doncs que no tenim lloc a l’hotel i que ens traslladen a un altre de la mateixa cadena a l’altra part del barri antic, a on estem allotjats. Quedarem més a prop d’algunes coses i més lluny d’altres. (continuarà)
(La imatge correspon a un dels mercats de Hanoi)