dilluns, 19 de juny de 2017

Sud est asiàtic, del 9 al 30 d’agost de 2016: la badia de Ha Long i retorn a Hanoi, Vietnam (dia 14, 22 d’agost de 2016) (II)

Un cop a la barca, ens toca treure les coses de l’habitació, ja que aprofita la tripulació el trajecte fins a port per netejar-les i preparar-les per als següents hostes que pugin a bord. Per entretenir-nos una mica (que no cal, ja que el paisatge per si sol és una meravella), ens fan una petita classe de cuina vietnamita, mentre el capità, des de la seva cabina, continua menant el timó amb els peus i ben còmode. Hi ha moltes altres barques i a fora ja ha parat de ploure una mica. El lloc és increïble, i per sort, poc edificat. De fet, els vaixells com el nostre fan funcions d’hotel. A part del tour que fem, de dos dies i una nit, també n’hi ha d’altres de tres dies i dues nits, que van molt més enllà, a un parell de badies més, però ens manca temps. Per entretenir-nos, el propi guia ens fa una petita classe pràctica de cuina vietnamita: com fer rolles de primavera. Els ingredients són fideus d’arròs, ceba, pastanaga, ou, i pels no vegetarians, carn, que ens fa creure que és de cocodril, tot i que ningú no s’ho empassa. Es barregen els ingredients amb ou i després s’enrotllen amb pasta d’arròs enganxós, l’”sticky rice”, que es pot comprar als mercats locals. Un quilogram costa uns 2$ i dóna per fer uns 500 rolles. Els fem: posem una mica més d’una cullerada gran i fem un parell de voltes amb la pasta arrodonida, tanquem els costats i ho acabem d’enrotllar. Ens queden prou bé i un cop això fet, es dóna la classe per acabada i continuem navegant tot contemplant el paisatge i esperant que arribi l’hora de dinar. El lloc és bonic, i de tornada es veu la ciutat de Ha Long en sí al fons, ja amb grans complexos hotelers. Sembla que un xic més enllà hi ha un lloc menys explotat i fins i tot més bonic, però no tindrem temps de poder-hi anar. Quan tot just toquen les onze del matí, ja ens fan seure a taula altra volta per tal de dinar. Ens mengem els rolles de primavera que hem preparat, i la veritat és que són d’allò més deliciosos. Tenim, a més, truita, verdures, etc. Hi ha tant menjar que n’acabem deixant bastant. El que em sobta és que la tripulació, que ha netejat les habitacions mentre ens acostàvem a port, ajunta tot el que no mengem; suposo que ho llencen, fet que no m’agrada gaire. Finalment, fondegem ja a pocs metres del port i esperem que ens ho diguin per desembarcar, moment que aprofitem per pagar les begudes consumides a bord. Quan arribem a la terminal, ens hem d’esperar més d’una hora per a l’arribada del bus. Tot esperant coneixem unes noies catalanes que viatgen durant tres setmanes pel país. Ens conten que han estat a Sapa i ens mostren les fotografies del lloc a on han dormit, enmig dels camps d’arrossars, del tot increïble. Elles, com que passaran més de quinze dies al país, han hagut de fer visat, i els hi ha costat 80 euros per un visat d’una sola entrada. Si és de dues, ja costa 120 euros. Passem una agradable estona xerrant fins que les criden per marxar. Nosaltres encara ens hem d’esperar una estoneta més abans de marxar. Ja no tindrem en Timmy de guia, sinó un altre noi que serà qui vindrà amb nosaltres fins a Hanoi. El bus, de bell nou, és ben estret i costa molt encabir-s’hi. A més, va bastant ple. Com que estic cansada, però, no em costa gaire adormir-me en la primer part del trajecte. Em desvetllo quan arribem a una mena d’àrea de servei, semblant a la del trajecte d’anada, a on de nou, a part de marbres, també venen menges i begudes, samarretes i brodats, etc. Compro una samarreta que buscava des de que havia arribat al país i que només he aconseguit veure-la allí. Em costa una mica més cara del que és habitual en les botigues, però m’ho autoregalo. (continuarà)
(La fotografia correspon als rollets fets a la barca)