Tailàndia i Cambodja, dia 4: Ankgor Wat (12 d’agost de 2015) ( i V)

De fet, en molts establiments amenacen de posar multa si entres amb aquest fruit, car la seva olor no és gaire agradable, però deu ser una fruita apreciada, ja que barata no és.  Amb penes i treballs m’acabo el suc, mentre observem com al costat arriba un fastigós que demana gairebé un còctel de fruites, mentre el seu sequaç tira fotos a la noieta adolescent que li fa, sota la mirada obscena dels dos. M’entren arcades, la veritat, ganes d’escopir-los a la cara. Però al final marxem, i de sobre, riem quan, a causa de la pluja, el tendal ple cau i deixa els dos babaus ben molls. Per arribar al temple pròpiament dit, cal que caminem una estona però és brutal. Arbres impetuosos, superbs, creixent enmig de la runa i fent-se un llarg camí cap al cel (https://en.wikipedia.org/wiki/Ta_Prohm) . Allí anem coincidint amb un grup de turistes russos i també ens trobem alguns catalans. M’embadaleixo contemplant com la natura és capaç de sobreviure entremig de tanta pedra, la veritat. Malgrat tot, però, fa moltíssima calor i costa mantenir el ritme. I més, si cal que et vagis tapant de tant en tant. El conjunt monumental és impressionat, de veres. Al cap d’una bona estona de voltar-hi, retornem cap al tuk tuk, amb la sorpresa que el noi ha marxat. Rememorant el què ens ha dit, deduïm que ha anat a l’altra part del monument, així que tornem a fer tot el camí, passant de nou per davant d’un grup de mutilats de guerra que toquen instruments i a qui el govern els permet d’estar a les entrades dels temples, sobretot els més turístics.  Un cop trobem el tuk tuk, és moment de fer la penúltima parada del dia, ja a Ta Néi. Allí, només de baixar del tuk tuk, un noiet se m’acosta molt simpàticament perquè li vagi a comprar després a la seva botiga. Té un somriure encantador i transmet gran bonhomia. Fins i tot, em regala un braçalet que ja no m’he tret més! Em pregunta el nom, i després de fer un breu passeig, em crida i li acabo comprant alguns records a la seva botiga. La veritat és que és una de les imatges i records més bonics que m’emportaré de tot el viatge: la mirada i el somriure d’aquell noiet, que segons la meva orella, es diu Pier o quelcom similar. Estem ja cansats de tant temples, però fem un últim esforç per visitar Ta Néi, però la visita, comparada amb altres, és molt curta. Com també ho serà la propera parada, en un monument petit. La majoria de temples s’estan reconstruint gràcies a capital estranger, de països com ara França, Alemanya, Índia, etc. Un altre fet que crida l’atenció és, a part de la xafogor increïble, que tens sempre venedors al cim. Finalment, esgotats, fem via cap a l’hotel, a on aprofitem per relaxar-nos en el dia mundial del elefants (que hem vist al matí, juntament també amb un bon grapat de monos). Mentre anem tirant cap al centre de la ciutat, em fixo en què la ciutat, Siem Reap, és un autèntic caos circulatori. Al centre de la ciutat, enmig del caos, sopem en un restaurant khemer i tastem la seva cuina. Abans de tornar a l’hotel ens dediquem a fer compres de souvenirs durant una estona i també a fer algun que altre còctel i beure la cervesa nacional , la Anchor. Esgotats com estem, tornem a fer, ja per última vegada, la caminada fins a l’hotel, a on dormo a cor que vols fins que de nou, sona el despertador. 
(La fotografia correspon a un dels monumentals arbres, un arbre bombax o de cotó de seda ,a  Ta Phrom)

Comentaris

Entrades populars d'aquest blog

Una rondalla popular valenciana: el jove que volia córrer món i fer fortuna

LA VISITA TURÍSTICA (un conte)

Colòmbia, del 4 al 14 de setembre de 2016, dia 11: el dia del biòleg i retorn cap a terres catalanes(14 de setembre de 2016) (VII)