Un cel de plom (II)


Del llibre de Carme Martí narrant la vida de Neus Català, hi ha moments per treure realment la son. Sense voler desgranar gaire tot el que s'hi explica, hi ha moment realment molt crus i a on la lectura es fa difícil de continuar, com quan per exemple narra les atrocitats dels nazis torturant a les presoneres, que fins i tot les penjaven amb ganxos de carnisser, fins que després d'una llarga agonia, morien. O se't regira l'estómac quan recorda la sensació que li produïa l'olor dels crematoris. També em va resultar especialment impactant el testimoni d'una altra deportada, que li conta la seva experiència a Català: com van tallar a trossos unes presoneres russes i feien passejar les seves restes per les altres presoneres; o com quan un suposat "metge" va matar a un nadó amb la culata d'una pistola... I moltes altres bestieses. Però de tot m'aferro al coratge de la Neus, al seus records dolços enmig de tanta desesperació, i sobretot, al seu desig que mai més res d'això torni a passar i que mai més resti en l'oblit. Un dels llibres que més m'han impactat i que no crec mai que oblidi. Gràcies Neus pel teu coratge, ets tot un exemple!!!
La fotografia és de Neus Català amb el vestit de deportada.
 
 

Comentaris

Publica un comentari a l'entrada

Entrades populars d'aquest blog

"Hivern", un poema de Miquel Martí i Pol

Imatge
Hivern Estimo la quietud dels jardins i les mans inflades i vermelles dels manobres. Estimo la tendresa de la pluja i el pas insegur dels vells damunt la neu. Estimo els arbres amb dibuixos de gebre i la quietud dels capvespres vora l'estufa. Estimo les nits inacabables i la gent que s'apressa sortint del cinema. L'hivern no és trist: És una mica malenconiós, d'una malenconia blanca i molt íntima. L'hivern no és el fred i la neu: és un oblidar la preponderància del verd, un recomençar sempre esperançat. L'hivern no és els dies de boira: és una rara flexibilitat de la llum damunt les coses. L'hivern és el silenci, és el poble en silenci, és el silenci de les cases i el de les cambres i el de la gent que mira, rera els vidres, com la neu unifica els horitzons i ho torna tot colpidorament pròxim i assequible
Més informació

"Un sonet per a tu" de Miquel Martí i Pol

Imatge
Un sonet per a tu mare, i un per a tu pare, avui que fa anys que em vau regalar la vida!   UN SONET PER A TU Un sonet per a tu que em fas més clar tant el dolor fecund com l'alegria, un sonet amb els mots de cada dia, amb els mots de conèixer i estimar. Discretament l'escric, i vull pensar que el rebràs amb discreta melangia, com si es tractés d'alguna melodia que sempre és agradable recordar. Un sonet per a tu; només això, però amb aquell toc lleu de fantasia que fa que els versos siguin de debò. Un sonet per a tu que m'ha permès de dir-te clarament el que volia: més enllà de tenir-te no hi ha res.   Martí i Pol, Miquel. “Un sonet per a tu” . Andorra (postals i altres poemes). Edicions 62. Barcelona, 1989.    
Més informació

Un poema: TRES REIS D'ORIENT (Josep-Sebastià Pons)

Imatge
Per avui, diada de Reis, un poema ben escaient! Que aprofiti el tortell, i a veure si toca fava o us coronen rei o reina! :) TRES REIS D'ORIENT Tres reis d'Orient - tres reis caminaven, la corona d'or - de lliri la barba, el mantell brodat - d'ocells i de branques. Diuen que han vingut - de la serralada, i jo no ho crec - que la gent s'enganya. Ben embolicats - dins una nevada, del cimal del cel - han fet la baixada amb un sarronet - d'esteles de plata. Tres reis d'Orient - tres reis caminaven, la corona d'or - de lliri la barba. Passen bandolers - bandolers d'Espanya, portant ganivets - d'un pam a la faixa. Maten els tres reis - amb una rialla. Voreta el camí - els tres reis finaven, la corona d'or - de lliri la barba. I els grans bandolers - allavors s'esglaien, que del sarronet - esteles de plata fent molta claror - cap al cel pujaven, i que allà allà - dins la volta blava, tres reis d'Orient - tres reis c...
Més informació