El museu (un conte)


Després d’una època d’estrés, sense hores per pensar en res més que no fos el treball, vaig dir-me que a la vida no només tot és pensar en temes laborals. El primer que se’m va ocórrer fou fer un viatge. Dit i fet. Sense ni pensar-m’hi gaire vaig entrar a la primera agència de viatges que vaig trobar de tornada de la feina en un dia especialment ardu. Entre tot el ventall de viatges possibles, el preu relativament accessible fou l’element que em feu decidir per una escapada a Irlanda. No tenia cap ganes de planejar res, i tot i que no en sóc molt partidària, vaig optar per un viatge d’aquells “tot inclòs i tot organitzat”. Tal i com m’esperava (els tòpics són els tòpics), hi havia bastant gent gran, però és tota una experiència compartir estones amb ells, tot i que a voltes es feia un xic pesat. Amb l’autocar que teníem noliejat ens va portar per una bona colla de llocs, tots verdíssims. Qui fou una fidel companya de  viatge fou la pluja que intermitentment anà apareixent cada dia. Durant les hores diürnes, em vaig quedar embadocada un munt de vegades, ja fos davant del mar o dels fantàstics penya-segats de Wicklow, o bé em vaig dedicar a imaginar històries de batalles èpiques mentre contemplava el paisatge. Els vespres, però, era quan més m’avorria. Alguna que altra pinta de Guinness, una estona de bona música i poc més.  Després d’uns dies de viatge, fent horari gairebé de gallines, vam acabar a la capital, a la bella Dublín. Amb l’arribada a la ciutat, també vam fer un canvi de guia; la simpàtica barcelonina Verònica (amb un marcat accent xava) ens va abandonar i la va substituir un xaval tot pigallat, en Partick, que parlava un perfecte català amb accent lleidatà,  ja que havia estudiat a la Universitat de Lleida, segons ens contà. Vam arribar a Dublín ja de fosc i després de tenir el cul quadrat de tantes hores de bus, vaig endinsar-me a les profunditats de la ciutat i vaig anar a parar a la zona de Temple Bar, a on vaig engolir unes quantes pintes de tot tipus de cerveses i vaig atrapar una bona ressaca, que no em va deixar fins l’endemà al migdia. Recordo tota boirosa la visita al castell, així com també al Trinity College. En Partick ens va explicar moltes històries que vaig jutjar interessants però que la meva ment no va processar correctament. Després de tenir la tarda lliure i aprofitar-la per dormir, al vespre vaig apuntar-me a la ruta de bars que els responsables del nostre viatge havien inclòs en el planning. Encara amb una mica de mal de cap, em vaig ben contenir i només van caure una cervesa i un whisky durant tota la nit. Però d’altres viatgers no van pas ser tant cauts a l’hora d’engolir les begudes alcohòliques i van acabar ballant ja no sé quines melodies a cada bar, sota les mirades reprovadores o divertides dels altres clients. Ja no sé en quin dels pubs que vam visitar, vam començar a establir conversa amb en Patrick i ens vam divertir una estona en veure com una senyora del nostre grup marxava discretament amb un irlandès que va conèixer al primer bar que vam trepitjar a la nit i que no li va deixar la petja en cap moment. Finalment, vam acabar retirant a una hora prudent, primer per evitar que l’alcohol acabés fent estralls en alguns turistes i segon per tal de poder aprofitar el nostre penúltim dia de viatge per la terra que va veure néixer James Joyce. El matí següent algunes cares delataven traces de ressaca, però tots vam ser diligents i vam anar a visitar l’església de Sant Patrick, alguns parcs i després de satisfer els estómacs (alguns una mica revoltats) vam acabar la tarda al museu d’història. Allí vam seguir atents les explicacions d’en Patrick i posteriorment vam tenir una estona lliure dins de l’edifici. Entre la multitud d’objectes que s’hi exposen, em vaig  ben encuriosir amb una mena d’estri amb forma fàl·lica. Per uns moments vaig pensar que era un vibrador rudimentari i vaig imaginar com el farien servir les dames que el tenien. Em vaig enrojolar tota sola amb els pensaments i em sembla que una mica més i em surt fum quan vaig trobar-me amb en Patrick al costat. La meva cara va quedar del mateix color que els seus cabells rojos! Em va preguntar si trobava interessant el museu i li vaig respondre que sí, però que hi havia estris sorprenents. Crec que va captar de seguida què li volia dir i em contà que l’element que tenia davant meu no era el que ell havia dit durant l’explicació. Els entesos creien que era el que la meva ment havia pensat: efectivament, un vibrador rudimentari, però que per pudor, no s’explicava als turistes. Vaig esclafir a riure i em vaig preguntar què devien sentir les dames que l’utilitzaven, amb tant mala sort que vaig verbalitzar en veu alta el meu pensament... i qui es posà a riure fou llavors el guia. Com que ningú ens entenia, em va dir si em faria gràcia provar-lo. Em sembla que els meus ulls van sortir d’òrbita per uns segons! Ell em va explicar que tenia com a feina extra fer de vigilant nocturn del museu un parell de cops per setmana i que li tocava aquella mateixa nit; si volia, em deixava tocar el famós estri! Una mica trastocada per la proposta li vaig dir que ja li diria què... i al cap de mig minut ja li deia que sí. Després de la visita museística vam tenir temps lliure per fer el que volguéssim i vaig gaudir tot perdent-me pels carrers de la ciutat, abans d’anar a l’hotel, a on en Patrick es va acomiadar de nosaltres. Abans de marxar, però, vam tenir temps de quedar a les 12 en una porta lateral del museu. I tal dit, tal fet, a l’hora acordada, com si fos la Ventafocs, ja era allí, després d’engolir un bon vas de whisky. Ell em va obrir la porta i em va fer passar per una zona a on les càmeres de seguretat no ens poguessin captar. Ja havia procurat prou el jove irlandès que la que hi havia davant del vibrador rudimentari, que jo mentalment ja havia batejat amb el nom de “Vibrostone”, estigués desconnectada! Un cop allí, va obrir la vitrina i vaig notar la fredor de la pedra estranyament esculpida. Tot i això, poc després, quan vaig notar una mà que em descordava els pantalons i una llengua que em mossegava i llepava l’orella, se’m van escalfar les mans i l’entrecuix! Caram amb en Patrick!  Em va treure diligentment els pantalons i les calcetes comprades a Dublín i vaig notar un regalim que em lliscava cuixes avall. Tot demanant-me permís, es va treure ell també els pantalons i vaig veure el seu vibrador, igualment dur que el que sostenia entre les mans, però menys fred. Va preguntar-me quin preferia i li vaig dir que els dos! Em besà entaforant la seva llengua gola avall mentre amb el “Vibrostone” m’acariciava el clítoris. Quan va intentar penetrar-me em vaig estremir, ja que rascava; per solucionar aquest petit impediment, hi vam enfundar un condó i ens vam estirar a terra, tot dibuixant un bonic número 69. Mentre s’entretenia a fer-me entrar la pedra allargassada dins i fora del meu sexe i em llepava i mossegava el clítoris, jo em distreia fent jugar el seu penis a entrar i sortir de la meva boca, fent cercles a la punteta amb la llengua, xuclant i succionant-lo fins quedar-me sense alè, fins que al final, entre convulsions s’acabà escorrent a la comissura dels meus llavis. Quan encara ell tremolava, vaig ser jo qui vaig deixar el terra ben moll després d’arribar a l’èxtasi amb la joguina que també utilitzaven les dones de la prehistòria! Mentre ens vestíem, però, vaig relliscar amb els nostres fluids sexuals i vaig fotre’m de lloros a terra, tot trencant el Vibrostone per la meitat! La cara d’en Patrick fou d’esglai total, una mica més i s’hi queda. No sé si per l’adrenalina deixada anar, de seguida se’ns va acudir la idea d’enganxar-lo amb una mica de cola... I no sé com caram ens em van sortir, però ho vam aconseguir! Em vaig acomiadar d’ell a la porta lateral del museu i mai més no n’he sabut res. Fa un parell de mesos, però, la meva tia va anar també de visita a Dublín amb el mateix tour que jo i em va ensenyar les fotos... I el “Vibrostone” encara continua a la seva vitrina, tot i que fixant-m’hi bé, se li veu una petita esquerda....


Comentaris

Entrades populars d'aquest blog

"Hivern", un poema de Miquel Martí i Pol

Un poema de Joan Margall, "L'aufàbrega"

"Un sonet per a tu" de Miquel Martí i Pol