Perquè l'olor de l'aufàbrega impregni de llibertat tots els Països Catalans! Joan Maragall, 1897, L'aufàbrega Aquesta mata olorosa de la nit de Sant Joan llença flaira, silenciosa, entremig de la bravada de la nit incendiada per tants focs que s van alçant. Entremig dels nuvols roigs, el cel blau i les estrelles; entremig dels crits de goig, remoreig de fontanelles, i entre l baf esbojarrant, una flaira s va escampant fresca, suau i candorosa: les aufabregues la fan: són les mates oloroses de la nit de Sant Joan. Donzelles enamorades d'un nuvi esdevenidor, escabelleu les aufabregues perquè facin més olor. L'aufabrega escabellada és un encenser violent que al llençar la flaira enlaire augmenta l'encantament. Quina olor més fresca i forta, ara que ls focs ja sen van! Sant Joan, obriu la porta pe
Potser sempre el Carnestoltes sempre han estat dates agredolces perquè un dimarts de Carnaval, amb els meus set anys i vestint un vestit groc de princesa, la mama va arriba amb el seu vell R-12 verd i va deixar anar: ja està! Jo ja sabia, àvia Margarita, que la vida se t’escolava, tot i la meva innocència. El meu pare va pujar ràpidament al cotxe i marxaren. La iaia Remei em va abraçar i em va acabar de vestir. Va ser la tieta qui em portà al ball més trist. Ja no et veuria més, àvia Margarita. Encara recordo que escalfaves la llet al petit fogó, sota l’atenta mirada de l’avi Miquel. I que marxares ja fa més de 23 anys, però malgrat això, et recordo i et porto el cor. Un petó molt fort siguis on siguis!
Comentaris