Perquè l'olor de l'aufàbrega impregni de llibertat tots els Països Catalans! Joan Maragall, 1897, L'aufàbrega Aquesta mata olorosa de la nit de Sant Joan llença flaira, silenciosa, entremig de la bravada de la nit incendiada per tants focs que s van alçant. Entremig dels nuvols roigs, el cel blau i les estrelles; entremig dels crits de goig, remoreig de fontanelles, i entre l baf esbojarrant, una flaira s va escampant fresca, suau i candorosa: les aufabregues la fan: són les mates oloroses de la nit de Sant Joan. Donzelles enamorades d'un nuvi esdevenidor, escabelleu les aufabregues perquè facin més olor. L'aufabrega escabellada és un encenser violent que al llençar la flaira enlaire augmenta l'encantament. Quina olor més fresca i forta, ara que ls focs ja sen van! Sant Joan, obriu la porta pe
El passat diumenge vaig anar a passejar per Sant Martí Sapresa, el meu poble. Feia dies que per un motiu o altre no anava a estirar les cames pels boscos prop de Sant Pere Sestronques. Entre passa i passa em vaig deturar unes quantes vegades a contemplar la tardor en tota la seva esplendor: un bolet amagat sota la fullaraca, la humitat latent a cada racó, l’olor del tempir després de la pluja caiguda la nit anterior... El soroll de la riera, amb l’aigua acaronant els còdols que s’amaguen al llit del riu, una banda sonora perfecte per la immensitat del bell silenci. Mentrestant, tot un ventall de colors a les fulles dels arbres, amb els Pirineus al fons, conformen una postal tardorenca sensacional. Per no parlar dels peus enfonsant-se en el fangar i la dolçor de les cireres d’arboç, que es desfan a la boca. I de tant en tant, el vol d’algun que altre ocell que busca recer a les branques d’algun arbre... En fi, som a la tardor!
Comentaris