Perquè l'olor de l'aufàbrega impregni de llibertat tots els Països Catalans! Joan Maragall, 1897, L'aufàbrega Aquesta mata olorosa de la nit de Sant Joan llença flaira, silenciosa, entremig de la bravada de la nit incendiada per tants focs que s van alçant. Entremig dels nuvols roigs, el cel blau i les estrelles; entremig dels crits de goig, remoreig de fontanelles, i entre l baf esbojarrant, una flaira s va escampant fresca, suau i candorosa: les aufabregues la fan: són les mates oloroses de la nit de Sant Joan. Donzelles enamorades d'un nuvi esdevenidor, escabelleu les aufabregues perquè facin més olor. L'aufabrega escabellada és un encenser violent que al llençar la flaira enlaire augmenta l'encantament. Quina olor més fresca i forta, ara que ls focs ja sen van! Sant Joan, obriu la porta pe
Dissabte al matí. Tràfec sense aturador, fins que poc abans del migdia, moment de màxima esplendor de l’astre rei, un mare i un fill es retroben. I el fill amb la germana. Pell de gallina s’escampa per tot el cos. Llàgrimes dissimulades darrere les ulleres de sol. Poc després, el fill es casarà. La cara de la mare i la germana irradiant felicitat. La de la núvia, una estranya barreja de nervis, emoció i astorament. Impagable moment. I els rostres dels amics i familiars fan de públic feliç a l’espectacle. Després d’una emotiva i alegre cerimònia, reunió per compartir la unió de dos persones encantadores, envoltats per amics amb qui compartir confidències i sentiments d’amistat i d’amor. Un jorn rodó per dues persones ben especials i també per mi, per poder ser còmplice i espectadora d’una explosió de sentiments inoblidable. Gràcies!
Comentaris