Perquè l'olor de l'aufàbrega impregni de llibertat tots els Països Catalans! Joan Maragall, 1897, L'aufàbrega Aquesta mata olorosa de la nit de Sant Joan llença flaira, silenciosa, entremig de la bravada de la nit incendiada per tants focs que s van alçant. Entremig dels nuvols roigs, el cel blau i les estrelles; entremig dels crits de goig, remoreig de fontanelles, i entre l baf esbojarrant, una flaira s va escampant fresca, suau i candorosa: les aufabregues la fan: són les mates oloroses de la nit de Sant Joan. Donzelles enamorades d'un nuvi esdevenidor, escabelleu les aufabregues perquè facin més olor. L'aufabrega escabellada és un encenser violent que al llençar la flaira enlaire augmenta l'encantament. Quina olor més fresca i forta, ara que ls focs ja sen van! Sant Joan, obriu la porta pe
Sí, per fi plou! Fina capa de pluja que davalla del cel, ennegrint els carrers, les valls i les muntanyes. Acceleració i les gotetes es transformen en doll; i segons el capritx dels núvols, pedregada. Olor a tempir, verds més intensos que mai, colors que juguen a cuit i a amagar amb les gotetes que els fan companyia. I darrere de la grisor apareix imponent l’arc de Sant Martí: lila, verd, vermell, rosa, taronja... tots els colors es confonen per gaudi dels observadors. Sí, per fi plou, per fi el concert orquestral de les gotetes m’acompanya en la letargia somnolent, el fangueig m’embruta les bambes i els camals mullats són companys diaris de camí. Plou!
Comentaris
una abraçada des de Minas Gerais!