Perquè l'olor de l'aufàbrega impregni de llibertat tots els Països Catalans! Joan Maragall, 1897, L'aufàbrega Aquesta mata olorosa de la nit de Sant Joan llença flaira, silenciosa, entremig de la bravada de la nit incendiada per tants focs que s van alçant. Entremig dels nuvols roigs, el cel blau i les estrelles; entremig dels crits de goig, remoreig de fontanelles, i entre l baf esbojarrant, una flaira s va escampant fresca, suau i candorosa: les aufabregues la fan: són les mates oloroses de la nit de Sant Joan. Donzelles enamorades d'un nuvi esdevenidor, escabelleu les aufabregues perquè facin més olor. L'aufabrega escabellada és un encenser violent que al llençar la flaira enlaire augmenta l'encantament. Quina olor més fresca i forta, ara que ls focs ja sen van! Sant Joan, obriu la porta pe
Feia molts anys que no veia a la Isabel. És una noia que vivia unes cases més amunt del despatx a on treballava ma mare. La Isabel és disminuïda psíquica, però un àngel, sempre amb el somriure entre els llavis. Sempre ajudava a sa mare quan anaven a comprar al supermercat, sempre somreia i et desitjava bon dia, malgrat les cruel burles que a vegades alguns infants són capaços d’infringir... Jo he crescut, i ella també. I aquests dies la vida m’ha regalat poder tornar a veure el seu somriure mentre treballa amb els seus companys de taller. Isabel, una abraçada molt forta i continua regalant tendresa amb les teves rialles!
Comentaris