Perquè l'olor de l'aufàbrega impregni de llibertat tots els Països Catalans! Joan Maragall, 1897, L'aufàbrega Aquesta mata olorosa de la nit de Sant Joan llença flaira, silenciosa, entremig de la bravada de la nit incendiada per tants focs que s van alçant. Entremig dels nuvols roigs, el cel blau i les estrelles; entremig dels crits de goig, remoreig de fontanelles, i entre l baf esbojarrant, una flaira s va escampant fresca, suau i candorosa: les aufabregues la fan: són les mates oloroses de la nit de Sant Joan. Donzelles enamorades d'un nuvi esdevenidor, escabelleu les aufabregues perquè facin més olor. L'aufabrega escabellada és un encenser violent que al llençar la flaira enlaire augmenta l'encantament. Quina olor més fresca i forta, ara que ls focs ja sen van! Sant Joan, obriu la porta pe
Després de gairebé 5 anys ja tinc la tesi a les mans. He tingut una sensació tota rara quan l’he tocada per primera vegada. D’alegria, però també una certa buidor. Barreja de sentiments, sensacions. A vegades quan arribes a una fita, després d’haver-ho sofert tant, l’esgotament sovint és més gran que l’alegria d’haver-ho aconseguit. Ha estat com un “embaràs” de gairebé 5 anys, amb moments de gran alegria i felicitat i altres força més agres. Al final, el part ha estat força difícil, així com el disseny i “la costura” del vestit de bateig, però la recompensa de tenir-la a les mans fa que els mals moments es perdin aviat en els viaranys de la memòria per no tornar a aparèixer mai més... Ara ja només em queda el “bateig” de la meva “filla”...
Comentaris