Dublín, del 17 al 19 de novembre de 2017; dies 1 i 2 (de terres gironines a Dublín i visita a la capital d’Irlanda) (17 i 18 de novembre de 2017) (XXIV)

1.480 homes foren internats a Anglaterra i Gal·les segons la Regulació 14B de la Llei de Defensa del Regne de 1914, molts dels quals, com Arthur Griffith, tenien molt poc a veure amb l'alçament. Camps com el Frongoch es van convertir en "Universitats de la Revolució" on els futurs líders com Michael Collins, Terence McSwiney o J. J. O'Connell començaren a planificar la propera lluita per la independència. L'execució dels líders de l'alçament condemnats a mort es va produir en un període de nou dies:

·         3 de maig: Patrick Pearse, Thomas MacDonagh i Thomas J. Clarke

·         4 de maig: Joseph Plunkett, William Pearse, Edward Daly i Michael O'Hanrahan

·         5 de maig: John MacBride

·         8 de maig: Éamonn Ceannt, Michael Mallin, Sean Heuston i Conn Colbert

·         12 de maig: James Connolly i Sean MacDermott

Sir Roger Casement fou jutjat a Londres per alta traïció i penjat a la presó de Pentonville el 3 d'agost.

Investigació

Es va establir una comissió reial per realitzar una investigació sobre les causes de l'alçament. Les audiències es van iniciar el 18 de maig sota la direcció de Lord Hardinge de Penshurst. La comissió va escoltar les proves de Sir Matthew Nathan, Augustine Birrell, Lord Wimborne, Sir Neville Chamberlain (Inspector General del Royal Irish Constabulary), el General Lovick Friend, el Major Ivor Price de la intel·ligència militar, entre d'altres. L'informe, publicat el 26 de juny, va ser molt crític amb l'administració de Dublín, dient que "Irlanda, durant molts anys, ha estat administrada en el principi que era més segur i més convenient deixar la llei en suspens si això evitava qualsevol col·lisió amb el poble irlandès." Birrell i Nathan havien renunciat al seu càrrec just després de l'alçament. Wimborne, que també havia dimitit, amb recança, va ser cridat a Londres per David Lloyd George el 1917 però finalment va recuperar el càrrec. Chamberlain també va dimitir poc després.

Reacció de la societat dublinesa

En un primer moment, molts membres de la societat dublinesa es van mostrar desconcertats i espantats per l'inici de l'alçament. James Stephens, que es trobava a Dublín aquella setmana, va pensar que "cap d'aquelles persones estava preparada per la insurrecció. Els fets els han arribat tant de cop que es van mostrar incapaços de prendre partit".

Hi va haver una hostilitat considerable cap als voluntaris en algunes parts de la ciutat. Quan aquests estaven ocupant posicions a la South Dublin Union i a la fàbrica de Jacob, els rebels es van veure immersos en una confrontació física amb civils que intentaven impedir que ocupessin els edificis. Quan els voluntaris van obrir foc i van agredir als civils es van convertir en individus molt impopulars en aquestes àrees. També hi va haver manifesta hostilitat per part de les conegudes com a "dones de la separació" (conegudes així perquè rebien "diners de la separació" per part del govern britànic), que tenien els marits i els fills lluitant a l'exèrcit britànic en la Primera Guerra Mundial, i entre els unionistes. Els seguidors del Partit Parlamentari Irlandès també van veure la rebel·lió com una traïció al seu partit.^[

El fet que l'alçament també va causar moltes morts i destrucció, així com la interrupció de l'arribada de recursos alimentaris, també va contribuir en generar antagonisme envers els rebels. Després de la rendició, els voluntaris van patir xiulets, llançament d'escombraries, i van ser titllats d'"assassins" i "culpables de la fam del poble". El Voluntari Robert Holland, per exemple, recordaria més tard haver estat "subjecte de diversos insults i xiulets per part de les classes més pobres" quan marxava cap a la rendició. També explicava que havia estat agredit per persones que coneixia quan es dirigia cap a l'àrea de Kilmainham i cap al captiveri, exposant que les tropes britàniques el salvaren de ser linxat per la multitud.

Tot i així, l'hostilitat envers els insurgents no va ser universal. Alguns espectadors restaven silenciosos més que no pas hostils, i a alguns voluntaris els va semblar que aquells que els miraven en silenci empatitzaven amb ells. El periodista canadenc i escriptor Frederick Arthur McKenzie va escriure que, a les zones pobres, "hi havia grans quantitats de simpatia cap als rebels, particularment després que aquests fossin derrotats."  Thomas Johnson, líder del Partit Laborista, pensava que "no hi havia cap senyal de simpatia pels rebels, però sí admiració general pel seu coratge i estratègia."

Els dies posteriors a l'alçament, en particular la reacció britànica, van ajudar al fet que grans sectors dels nacionalistes irlandesos canviessin la seva opinió envers la rebel·lió, passant de l'hostilitat o ambivalència cap a una posició de suport explícit cap als revoltats. L'empresari dublinès i quàquer James G. Douglas, per exemple, fins llavors un convençut "Home Ruler", va escriure que el seu punt de vista polític havia canviat en el transcurs de l'alçament, principalment a causa de l'ocupació de la ciutat per part de l'exèrcit britànic, convencent-se que els mètodes parlamentaris no serien suficients per eliminar la presència britànica d'Irlanda. (Continuarà)