Cuba, del 5 al 18 d’abril de 2017: de L’Havana a Viñales (13 d’abril de 2017; dia 10)

Dormo plàcidament. Quan sona el despertador, ens llevem i empaquetem les poques coses que havíem desempaquetat la nit anterior. Alguns ja són fora, i els altres anem a esmorzar a la casa a on queden la resta de companyes. Esmorzem prou bé i ja amb la panxa plena, anem amb el cotxe fins a l’Havana Vieja. L’aparquem i paguem al parqueador per tal que ens el guardi. No tenim gaire estona, així que ens perdem pel bullici dels carrera, anem al mercat d’artesans (a on faig algunes fotos) i contemplem com la vida transcorre entre pizzes, cerveses, bullici, etc. El moment desagradable s’esdevé quan una dona em demana llet per la seva filla i li responc que sé que ens n’hi donen. Sembla contrariada, insisteix, i jo també. Marxa enfadada a veure si algun altre turista “pica” a la seva mentida. Quan és l’hora convinguda, ens tornem a retrobar tots, pugem al cotxe i anem a recollir les maletes a la casa a on hem esmorzat. I comencen els problemes: la senyora de la casa diu que falten tovalloles; es posa una mica pesada i acaba fent desfer la maleta a una de les noies que hi ha pernoctat, que evidentment, no la tenia pas. El marit de la mestressa fa cara de no voler-ne saber res; més aviat fa cara de vergonya aliena i de no saber a on posar-se. Marxem ben enfadats amb el cotxe, més aviat petit i ben atapeït fins a l’aeroport, a on deixem a una altra membre de l’expedició que ja torna cap a terres catalanes. Baixem a acompanyar-la i aprofitem per prendre una cervesa, però ens costa molt que ens la serveixin, ja que com que hi ha canvi de torn, tothom marxa i els llocs de servei queden desocupats.

Retornem al cotxe i ja enfilem el camí cap a la nostra propera destinació, que no és altra que Viñales. Durant el camí, amb el trinc-tronc del cotxe, em ben adormo, però em desperto quan enfilem una carretera de corbes. Trobem bastanta gent que ens demana pujar perquè arribar a Viñales no és fàcil i hi ha molt poca freqüència de transport públic. Estem a prop de Pinar del Río, però no hi anirem, ja que ens mancaran dies. Arribem a la Vall de Viñales i el paisatge ja canvia totalment! Molt verd i un poble eminentment turístic. Gran quantitat de cases particulars a banda i banda de la carretera. Tot i que ens costa una mica, acabem trobant la casa particular que tenim assignada. Però, com no, no hi dormirem pas, sinó que ens porten a una casa del costat, a casa de Julio Rivera i Miky (Carrer Orlando Nodarse 14; Telfs: (53)(048)796017 o bé (53)52714714; e-mail: elam@nauta.cu). Ens atén la dona, la Miky, molt simpàtica, que ens mostra les dues habitacions que tenim assignades. Prenem un deliciós suc de mango ben refrescant i marxem a veure una mica el poble, que té molta propaganda i fins i tot té un centre basc. Està tot molt arreglat, amb moltes flors arreu; totes les cases que veig són cases particulars. Tot xino-xano arribem a l’oficina de turisme i fem cua una estona per demanar informació per fer una excursió pel parc natural de Viñales i també per anar a un cayo que hi ha pels voltants, cayo Jutía.  Encarreguem un excursió pel parc natural i decidim que ja farem l’excursió al cayo pel nostre compte. El dia ja decau i prenem una cervesa i un petit refrigeri en un dels bars que hi ha, el D’Bliss (https://www.tripadvisor.es/Restaurant_Review-g616288-d4167504-Reviews-D_Bliss-Vinales_Pinar_del_Rio_Province_Cuba.html ) previ pas pel mercat d’artesania, que té uns preus altíssims i poc avinguts a regatejar. La veritat és que Viñales és extremadament turístic, potser el lloc més turístic que he vist a Cuba. Molts restaurants preparats per rebre els turistes, així com també multitud de pubs i locals de música. Per esperar a l’hora de sopar, decidim fer una caminada per la zona: de nou, molts i molts turistes, moltes cases particulars, cotxes d’època, flora desconeguda...i camps de tabac. Però ja decau molt i molt el dia i retornem al carrer més cèntric a buscar un lloc per sopar que no sigui a preu europeu. I acabem retornant al lloc a on hem fet la cervesa i el refrigeri, ja que tenen prou varietat i prou econòmica. Sopem a la fresca tot xerrant i retornem a la casa a descansar. Però abans de fer-ho, prenem una pinya colada o un mojito, que ens prepara la dona de la casa, mentre ens va explicant que està divorciada i que tenen la casa a mitges amb el seu exmarit; també ens deixa anar la retòrica que el govern vol declarar Viñales com a “municipio especial” (), és a dir, que la gent no marxi a treballar a d’altres llocs. Ens comenta que tothom viu del turisme i cada vegada menys gent cultiva la terra; fins i tot, els hi van haver de permetre als metges de la zona poder tenir un negoci de casa particular per tal de complementar el seu sou. I continuen les queixes, ja que ens diu que té molts problemes per poder construir un segon pis i ampliar el negoci i poder-lo repartir amb el seu exmarit. Té el material per fer-ho, però es queixa de la lentitud dels processos... com a la majoria d’indrets del món! Dalt de la casa, a on de moment hi ha una terrassa a on estenen la roba, hi ha un tanc d’aigua (ens explica la senyora que la porten per tal que hi hagi aigua potable) amb un dibuix del “Che Guevara” i s’ofereix una panoràmica preciosa de la vall de Viñales. I amb la tranquil·litat del paisatge, una dutxa i unes quantes hores de son seran el preludi d’un nou jorn per terres cubanes.
(La imatge correspon al terrat de la casa a on pernoctàrem)

Comentaris

Entrades populars d'aquest blog

“Jo soc aquell que va matar Franco”, de Joan-Lluís Lluís

"Hivern", un poema de Miquel Martí i Pol

Una rondalla popular valenciana: el jove que volia córrer món i fer fortuna