“Argelagues” de Gemma Ruiz

El tió, que em coneix bé, em va cagar el llibre “Argelagues”, de la periodista Gemma Ruiz, de l’editorial Proa. Per definir-lo: una delícia de les grans. Un llibre que narra la vida de les dones de la família de l’autora: la seva besàvia, la seva àvia i la seva tia-àvia. Un relat que m’ha fet pensar en la meva pròpia família, en les dones valentes i sàvies que durant dècades treballaren per viure i ser felices, i sobretot per tirar endavant sense importar-los els sacrificis. Les vicissituds d’unes dones que passaren gana, que lluitaren per sortir endavant, deslliurant-se no només de la pobresa, sinó també intentant desenganxar-se d’un patriarcat que no marxa, que era molt més ferri que ara, però del qual, malauradament, encara no hem arrencat l’arrel. I tres móns, tres històries, tres camins que s’encreuen irremeiablement  gràcies als viaranys de la vida. Escrit en un llenguatge ric, tot  que no ortogràficament i gramaticalment correcte, però que vol fer perviure la riquesa de la nostra llengua (que en el fons també és una argelaga) també és un repàs a les colònies tèxtils del Vallès durant els anys de la guerra i postguerra civil espanyola. Una narració, costumista en alguns punts, però que és un petita fotografia de la nostra terra i de les nostres dones, de les nostres argelagues.  Una història que, modestament, recomano del tot  llegir, la de les argelagues.