divendres, 11 d’agost de 2017

El despatx (un conte)

Fa més de 10 anys que treballo a la mateixa empresa, sempre de secretària de direcció. Amb aquest temps, he vist passar tres superiors, que han deixat el seu lloc de treball per diferents raons: el primer, el senyor Ramon, perquè es jubilava. El segon, el senyor Bernat, perquè va ser sorprès venent idees a la competència. I actualment tinc com a cap la senyora Elisenda.  La feina no està mal pagada, i per sort meva, els meus superiors sempre han estat gent molt educada, no com en d’altres departaments, a jutjar per les enraonies que m’arriben de companys i companyes quan coincidim a la cantina a l’hora de dinar. La senyora Elisenda fa ara tot just dos anys que va ascendir de sots-directora a directora en cap de l’empresa. I ho fa bé, segons els resultats econòmics i els índexs de benestar del personal. Fins i tot, ens ha promès un petit augment de sou per l’any vinent, però això ja són figues d’un altre paner.
Des de que va arribar, va modernitzar el carrincló despatx dels seus antecessors: més color, més llum, etc. M’agrada com li ha quedat. I pel que sembla, a la majoria de visites també, ja que són ben poques les que no alaben la comoditat i la discreció des d’on ella desenvolupa la seva feina.  La gent que en surt porta un gran somriure dibuixat a la cara; encara no he vist a ningú sortir amb cara de pomes agres.
Les reunions de la senyora Elisenda, una senyora de mitjana edat, divorciada i amb dos fills ja emancipats, acostumen a ser llargues. Té com una mena de ritual: els rep a on tinc jo la taula i després els fa entrar a la seva oficina. Tinc ordres de no entrar al seu despatx, a menys que ella m’ho requereixi. En els seu lloc de treball, la directora disposa d’una nevera que servidora s’encarrega de proveir diàriament, així com també d’algunes menges per oferir a les seves visites.
No m’agrada confessar-ho, però sóc una mica xafardera, i la veritat és que em tenien ben intrigada les llargues estones en silenci durant les reunions de la directora. Fins que un dia, gairebé per casualitat, em vaig adonar que la porta havia quedat un centímetre entreoberta. Sigil·losament, m’hi vaig acostar i em vaig empassar com vaig poder l’esgarip que es va escapar de les meves cordes vocals: la senyora Elisenda estava amb un bolígraf a la boca ,amb els ulls en blanc i la seva visita, amorrada al seu entrecuix. Ben trasbalsada pel que havia vist, vaig retornar cap a la meva taula de treball com vaig poder. Ni me’n vaig adonar que la visita marxava fins que la directora, amb una cara de satisfacció que no podia dissimular, em va preguntar si em trobava bé. Li responguí que sí, però que tenia mal de cap i em digué que marxés cap a casa.  
Així ho vaig fer, per bé que a casa només m’hi espera el gos, des de que em vaig divorciar i que la meva filla se n’ha anat a viure a Irlanda. Estirada al sofà, vaig recrear durant una bona estona la imatge que portava clavada a les pupil·les: la de la directora deixant-se macerar l’entrecuix amb la llengua del client del qual ni en recordo la cara. I he de confessar que em vaig excitar i em vaig acabar masturbant després d’una bona colla d’anys sense fer-ho. La meva libido, que ja la considerava eixorca, havia reviscolat i vaig cavil·lar un pla. Una mica de rom amb gel m’hi va ajudar: m’emportaria un trepant que el meu ex marit s’havia deixat al garatge i faria un petit forat a la paret de fusta que hi ha entre el despatx de la directora i la meva taula.
Vaig aprofitar per fer-ho un dissabte, un dia que només hi ha el personal de seguretat, i amb l’excusa que tenia feina endarrerida, vaig foradar la paret mitgera.  Em va quedar un forat molt ben dissimulat, i per camuflar-lo encara més, vaig moure uns centímetres una planta d’interior que tinc al lloc a on treballo.
El dilluns següent, no hi va haver visita. Ni tampoc dimarts. Vaig haver-me d’esperar a dimecres per tal que la meva cap tingués una entrevista de feina. La tenia amb una homònima d’una empresa. Es van tancar al despatx i sentia xerrameca de fons, sense treure l’entrellat del que comentaven.  I de sobte, el silenci. I amb el silenci, la curiositat de veure què passava entre les parets del despatx de direcció. I aquesta mateixa curiositat feu que posés l’ull dret al forat, que ja m’havia procurat que quedés ben orientat per tal que la taula de direcció fos dins del meu camp de visió, i zas!: era la senyora Elisenda qui ara xarrupava la cloïssa de la seva visitant. Això sí que no m’ho esperava de cap manera... quan van sortir les dues dones, ben somrients, vaig dissimular la meva estupefacció. I a la nit, em vaig tornar a donar plaer amb els dits tot rememorant la cara d’èxtasi de la cap.
Durant mesos em vaig convertir en espia dels tractes carnals de la senyora Elisenda: ella mamant-li a un comercial francès, deixant-se llepar per una noia de l’empresa que porta les nostres conteses publicitàries, etc. Cada imatge, un motiu d’excitació per complaure amb la meva intimitat. Fins i tot vaig encarregar per internet un consolador per ajudar-me a proporcionar autoplaer.  
Un dia de maig, però, no sé si perquè la primavera la sang altera i el cos em responia més a les hormones que al raciocini, tot atribolada per una trucada urgent per la senyora Elisenda, vaig entrar sense trucar la porta i vaig interrompre un bon embolic de cossos:  la senyora  Elisenda li mamava el pirulí a un dels visitants del dia i aquest, alhora, llepava i rellepava els confins de la noia que l’acompanyava durant la visita. Es van sobresaltar, però la seva reacció fou clavar-se unes mirades múrries. La senyora Elisenda s’aixecà i em va dir si volia participar del tracte. Tremolosa,  amb els ulls com taronges, vaig quedar palplantada. De la meva abstracció me’n vaig despertar quan la directora em va acaronar l’entrecuix per sobre els pantalons. Ho feu decididament; sabia bé a on tocava; li vaig apartar la mà, i obnubilada per un estrany desig, em vaig baixar els pantalons i les calcetes per anar a unir-me als cossos extasiats: em vaig deixar xuclar els llavis majors pel visitant i vaig tastar el cony depilat de la meva cap. Les situacions amb les quals fantasiejava nit sí i nit també, ara eren una realitat de plaer. Després d’aquesta primera experiència, en van venir unes quantes més, com  el dia que vam fer una figura geomètrica impossible de 3 homes, la senyora Elisenda i jo: tots xuclant i xarrupant entrecuixos.  Quin gaudir tant bestial!
El dia en què vaig participar dels tractes que es coïen al despatx de la meva cap, ella em va convidar a un cafè.  Primer de tot em demanà, com no, discreció. I en segon lloc m’espetà: “Entens ara perquè sempre porto faldilla i mitges? És molt més ràpid i senzill passar a l’acció”. És cert, ara queia que sempre la meva cap porta faldilla. Però les confessions  continuaren i em va mostrar la seva targeta de presentació: a darrere, escrit a mà, hi posava “despatx oral”; segons qui fos el receptor de la mateixa, li’n donava una retocada o totalment blanca per darrere. I és que la premissa per fer “negocis” al despatx oral és que només es treballarà amb els llavis i la llengua....

Vaig pispar algunes targetes de la senyora Elisenda, que li van caure de la cartera un dia que marxà escopetejada. En algunes hi ha escrit “despatx oral”. No en vols pas una?!