Sud est asiàtic, del 9 al 30 d’agost de 2016: descobrint Cameron Highlands (dia 4, 12 d’agost de 2016) (II)

Els bambús constitueixen part de la subfamília de les bambusòidies amb més de 100 gèneres i unes 1500 espècies. N'hi ha d'autòctons a l'Àsia, Amèrica, l'Àfrica i Oceania, podent adaptar-se a nombrosos climes (tropical, mediterrani, continental, alpí). A Europa n'existeixen fòssils però cap espècie endèmica, almenys des de fa 2000 anys.

Són plantes molt rústiques i sobretot molt atípiques, han inspirat mitologies i simbologies, extraordinàriament útil, se n'han descrit més 1.500 usos i utilitats, van ser molt vàlides en el passat i tenen moltes possibilitats en el futur.

Les plantes de canyes en general i els bambús en particular són especialment atípiques, entre altres característiques especials cal destacar el seu tronc principal: el rizoma, gegant i superficialment subterrani, que en lloc d'esgotar el sòl fèrtil és un gran productor d'humus; la part aèria, les canyes, tenen una funcionalitat més de fulles que de tiges, si bé la planta de bambús pot viure centenars d'anys, les canyes no sobreviuen els nou anys i a diferència de les altres plantes, després de brotat el seu diàmetre no varia des que neix i la seva alçada des de les poques setmanes (4-6 en els Phyllostachys)).

La seva floració gregària, de totes les plantes d'aquella espècie en tot el planeta, i que puguin tardar més de cent anys a florir, són incògnites encara per resoldre.

Els resultats d'adobar una planta de bambú no s'aprecien fins a la brotació anual de les noves canyes, poden passar molts mesos abans de notar la millora en la planta pel subministrament d'adob.

L'edat d'un bambú, com en totes les plantes es conta a partir des que neix a partir d'una llavor, però com que normalment se reprodueixen per clonació es complica enormement determinar l'edat d'un exemplar de bambús. Per altra part les canyes de bambú rarament sobreviuen 10 anys.

Quan tenen 33 o 66 anys es maten a si mateixa. En el cas del bambú gegant aquesta mort causada a si mateixa es produeix al treure flors grans que absorbeixen tot el sucre sense tornar-lo

El tronc principal d'una planta de bambús és un rizoma, tija subterrània i gegant que creix horitzontalment es troba en els primers 30 cm del subsòl, rarament més enfonsat. Té la mateixa estructura que la canya, fistulós però amb un canal més encongit i igualment separat i amb gemmes a nivell de cada nus. De cada gemma tant pot sortir un nou rizoma com una canya.

Una de les funcions més importants dels rizomes és la d'acumular reserves, engreixar-se amb tot l'aliment que assimilen les arrels i les fulles amb la funció clorofíl·lica durant 3 anys, fins al brot d'una nova canya que apareix amb el diàmetre definitiu de planta adulta i amb tots els discos dels entrenusos un a sobre de l'altre, formant un cilindre, llavors gràcies a les reserves del rizoma estira les cèl·lules telescòpicament sense necessitat de nutrients externs en aquests moments, una prova d'això és que les canyes i el desplegament de branques assoleixen la plenitud de creixement sense cap fulla, sense necessitat de funció clorofíl·lica.

Existeixen dos tipus de rizoma, amb diferents variants intermèdies:

·         Rizoma paquimorf (πᾰχῠς gruixut; μορφή, forma) o simpoidal o cespitós: és curt i gruixut i es caracteritza per presentar:

1.    forma subfusiforme, sol ser més o menys corb (rarament recte) i amb un diàmetre generalment major que el del brot en el qual es transforma apicalment

2.    els entrenusos són més amples que llargs, sòlids i asimètrics (més amples cap al costat que sosté la gemma)

3.    els nusos no són elevats o inflats

4.    les gemmes laterals són solitàries i es transformen únicament en rizomes, requisit indispensable per a la formació de brots

5.    presenta proliferació d'arrels adventícies en la part més baixa del rizoma i aplanament de la part dorsiventral de l'eix;

6.    el coll del rizoma sol ser cur o allargat.

·         Rizoma leptomorf o monopidial

Els bambús del cinturó tropical tenen generalment el tipus de rizoma simpodial. Són els bambús més arcàics.

Tenen rizoma cespitós, entre altres, els gèneres: Bambusa, Dendrocalamus, Fargesia,. ..

·         Rizoma leptomorf (λεπτός, prim; μορφή, forma), monopoidal o corredor (repens): és allargat i prim, Els bambús de la regió septentrional o de zones temperades presenten majoritàriament aquest tipus de rizoma. Es caracteritza per presentar:

1.    forma cilíndrica o subcilindrica, ser més o menys recte i amb un diàmetre generalment menor que el del brot en el qual es transforma apicalment

2.    els entrenusos són més llargs que amples, generalment buits (rarament sòlids), i relativament simètrics. Poden créixer horitzontalment fins a diversos metres en una temporada

3.    els nusos poden ser o no elevats o inflats

4.    les gemmes laterals són solitàries, i es transformen directament en brots, i unes quantes es transformen en rizomes

5.    les arrels adventícies poden estar o no presents, quan estan presents s'organitzen en verticils senzills o bé escampades

6.    el coll del rizoma és sempre curt.

Els bambús de la regió septentrional o de zones temperades presenten majoritàriament aquest tipus de rizoma.

Tenen rizoma corredor, entre altres, els gèneres: Phyllostachys, Semiarundaria, Sasa, Pleioblastus,... (continuarà)

(La fotografia correspon al paisatge durant l'excursió per Cameron Highlands)