PARÍS (del 9 al 12 d’octubre de 2015) (dia 3, 11 d’octubre de 2015): segon tast de París (I)

Ens llevem quan ja el sol està alçat. El dia abans vam caminar bastant i les cames fan mal. Quan sortim al carrer, encara hi ha gent que ven en el decrèpit mercat improvisat. Al barri a on estem hi ha molta migració musulmana. Ens parem en una cafeteria a esmorzar i la gent ens mira, ja que no està acostumada a veure, suposem, a veure gent no musulmana consumint. Ens tracten molt bé, fem un cafè amb llet i continuem la nostra visita per la gran ciutat. És diumenge i ens dirigim cap a la zona de la Universitat de la Sorbona (https://ca.wikipedia.org/wiki/La_Sorbona ): “La Sorbona (en francès La Sorbonne) és un establiment públic d'ensenyament superior, avui dividit en dues universitats (Universitat de París III i de IV). Es troba al centre de París, al cinquè districte, al davant del liceu Louis Le Grand i del Collège de France, a prop del monument El Panteó; (Le Pantheón), de les universitats (París I, II, V, VI) i del Jardin du Luxembourg.
Va ser fundada l'any 1257 per Robert de Sorbon amb la intenció de facilitar l'ensenyança de la teologia als alumnes pobres. Tres segles després es va convertir en un espai privilegiat per als debats de la facultat de teologia i va tenir un paper important en les querelles religioses del país, contra els jesuïtes al segle XVI i contra els janseistes al segle XVII.
A les seves aules, reconstruïdes en la seva totalitat entre 1885 i 1901, s'ensenyen avui principalment humanitats, història, geografia, dreti llengües.

L'any 1968 fou l'epicentre del maig francès” (continuarà)
(La fotografia correspon al Sena)

Comentaris

Publica un comentari a l'entrada

Entrades populars d'aquest blog

"Hivern", un poema de Miquel Martí i Pol

Imatge
Hivern Estimo la quietud dels jardins i les mans inflades i vermelles dels manobres. Estimo la tendresa de la pluja i el pas insegur dels vells damunt la neu. Estimo els arbres amb dibuixos de gebre i la quietud dels capvespres vora l'estufa. Estimo les nits inacabables i la gent que s'apressa sortint del cinema. L'hivern no és trist: És una mica malenconiós, d'una malenconia blanca i molt íntima. L'hivern no és el fred i la neu: és un oblidar la preponderància del verd, un recomençar sempre esperançat. L'hivern no és els dies de boira: és una rara flexibilitat de la llum damunt les coses. L'hivern és el silenci, és el poble en silenci, és el silenci de les cases i el de les cambres i el de la gent que mira, rera els vidres, com la neu unifica els horitzons i ho torna tot colpidorament pròxim i assequible
Més informació

Un poema de Joan Margall, "L'aufàbrega"

Imatge
  Perquè l'olor de l'aufàbrega impregni de llibertat tots els Països Catalans!    Joan Maragall, 1897, L'aufàbrega Aquesta mata olorosa de la nit de Sant Joan llença flaira, silenciosa, entremig de la bravada de la nit incendiada per tants focs que s van alçant. Entremig dels nuvols roigs, el cel blau i les estrelles; entremig dels crits de goig, remoreig de fontanelles, i entre l baf esbojarrant, una flaira s va escampant fresca, suau i candorosa: les aufabregues la fan: són les mates oloroses de la nit de Sant Joan. Donzelles enamorades d'un nuvi esdevenidor, escabelleu les aufabregues perquè facin més olor. L'aufabrega escabellada és un encenser violent que al llençar la flaira enlaire augmenta l'encantament. Quina olor més fresca i forta, ara que ls focs ja sen van! Sant Joan, obriu la porta pe
Més informació

"Un sonet per a tu" de Miquel Martí i Pol

Imatge
Un sonet per a tu mare, i un per a tu pare, avui que fa anys que em vau regalar la vida!   UN SONET PER A TU Un sonet per a tu que em fas més clar tant el dolor fecund com l'alegria, un sonet amb els mots de cada dia, amb els mots de conèixer i estimar. Discretament l'escric, i vull pensar que el rebràs amb discreta melangia, com si es tractés d'alguna melodia que sempre és agradable recordar. Un sonet per a tu; només això, però amb aquell toc lleu de fantasia que fa que els versos siguin de debò. Un sonet per a tu que m'ha permès de dir-te clarament el que volia: més enllà de tenir-te no hi ha res.   Martí i Pol, Miquel. “Un sonet per a tu” . Andorra (postals i altres poemes). Edicions 62. Barcelona, 1989.    
Més informació