Nit de reis

La Martina està nerviosa. Avui s’ha llevat més d’hora de l’habitual, ja que durant les vacances, i amb el fred que s’albira fora, és fàcil que se li enganxin els llençols entre els seus peus petits. Baixa esperitada les escales que menen a la cuina, a on sa mare i la seva àvia estan preparant l’esmorzar. D’una revolada es beu el bol de llet amb cereals davant el testarral de foc i puja de nou a la seva cambra a vestir-se.  Mentre ho fa, mira finestra allà; entremig de la boira hivernal hi distingeix clarament tres majestuoses siluetes i un seguici de gent que les acompanyen. La nena tremola d’il·lusió. Per enèsima vegada,  revisa la carta que fa dies que té damunt de l’escriptori. No tarda gaire estona en sortir per la porta i anar a casa del seu veí i amic, en Fruitós.

Quan truca la porta ja li obre en Fruitós, delerós d’explicar a la seva amiga el que acaba de veure des de la finestra: el mateix que la Martina. Els dos passen llarga estona explicant les ganes que tenen que es faci fosc i puguin encendre els fanalets que fa dies que tenen a punt. Mentre repassen que el treball manual realitzat a l’escola sigui impol·lut, de fons tenen posat el “Youtube”, que els regala la melodia que cantussegen entre els seus llavis innocents.

I el dia passa; i no només a la Martina i en Fruitós els corsequen els nervis; també a les seves respectives famílies i amics. I quan el sol ja es  pon darrere les muntanyes i la fred es fa més viva que mai, la Martina, en Fruitós i un bon grapat d’infants més, abrigats fins a les orelles i amb uns ulls espurnejants d’il·lusió, surten a la plaça del poble, en la nit més màgica de l’any, amb els seus fanalets i les cartes plenes de somnis a les butxaques, a rebre Ses Majestats d’Orient, amb uns càntics que s’encomanen als que ja fa anys que han abandonat la tendra infantesa: “Visca els Tres Reis de l’Orient, que porten coses per tota la gent”.