El desencís (o no) (un conte)

La vaig conèixer una nit de tardor, d’aquelles a on els dies són encara mitjanament càlids i la nit comença a ensenyar ja els secrets de la fredor de l’hivern. La manera com la vaig conèixer  va ser del tot curiosa: al supermercat. Encara que sembli un xic còmic i tret d’una pel·lícula, els dos vam “lluitar” per un bric de caldo de verdures.  Al final, i també emulant una escena treta de qualsevol pel·lícula ensucrada d’un dissabte a la tarda, vam acabar prenent un cafè al bar del davant del supermercat, mentre el bric de caldo es va quedar a les estanteries de l’establiment. La veritat és que la vaig trobar atractiva, sense arribar a ser guapa.  Vam riure a cor que vols recordant l’escena recent viscuda al supermercat i ella em va dir que normalment no comprava menjar precuinat, però que portava uns dies atrafegada amb la feina i no tenia temps de cuinar ni de fer gaire res, així que havia optat per sobreviure amb precuinats durant algunes setmanes. Jo li vaig explicar que volia el caldo per fer un rissotto de verdures i que em feia mandra fer tot el procés de tallar les verdures i coure-les. Vam riure a cor que vols amb les nostres “mandres” i després de dos cafès i una cocacola (sí, sí, sobredosis de cafeïna), vam acabar intercanviant els nostres números de telèfon mòbil.  Ens va acomiadar amb un parell de castos petons i no va tardar ni 24h a enviar-me un “whatsapp”.  Vam quedar al cap de dos dies, al capvespre, i també davant del supermercat. En aquest cas vam prendre un parell de cerveses i vam xerrar de tot i de res. Ella m’explicà que havia estudiat dret i que últimament estava bastant absorta amb les feines que li queien al damunt. Jo li vaig explicar que em dedico a arreglar avaries de telefonia. I mal fet vaig fer en dir-li, ja que em contà que feia dies que li fallava la connexió a internet i que tot i els requeriments fets a la companyia, encara cap tècnic no havia anat a solucionar-li el problema. I com manen els cànons de cortesia, de cavallerositat i també de seducció, em vaig oferir gentilment a anar a veure a on hi havia el problema. Ella acceptà sense pensar-s’ho i vam fer un petit pacte: jo li intentava solucionar el problema amb internet, ella feia caldo de verdures i s’encarregava de segon plat i postres, mentre que jo feia el rissotto amb el seu caldo. Degut als seus estrambòtics horaris laborals vam poder quedar només un diumenge al vespre. M’esperava amb una faldilla recta per sobre genoll, blanca, i una camiseta verda bastant cenyida, que li marcava uns pits més arrodonits del que m’havia imaginat en les altres ocasions que l’havia vista. Primer de tot em vaig dedicar a veure d’on venien els seus problemes de connexió a internet. I no vaig trigar gaire estona a esbrinar-ho: hi havia un cable rosegat, segurament per algun petit ratolí que li feia de llogater no desitjat al bonic àtic a on habitava ella. Per sort, i en previsió, m’havia emportat la caixa d’eines que faig servir normalment per a treballar i en el temps que ella havia acabat de fer el caldo de verdures, jo ja li tenia a punt la connexió a internet. Tot seguit, compartint un vi del Priorat  i una agradable conversa sobre alguns llibres que els dos havíem llegit, servidor va acabar de fer el rissotto. Tot seguit ens vam entaular i vam continuar xerrant de pel·lícules, de llibres, de teatre, etc. Però hi va haver un petit moment en el qual la conversa derivà cap a viaranys més perillosos com ara el tema polític. Per alguns comentaris que ja havia fet, la noia ja em semblava una mica de conservadora, per dir-ho d’alguna manera fina, tot el contrari que un servidor, que sempre he tingut fama de ser més aviat “progre”. Per invertir la tensió que es començava a palpar en l’ambient, vam canviar volgudament de tema i van començar a parlar de les nostres vides amoroses. I crec que la tensió sexual entre nosaltres que havia anat creixent des del dia que ens vam conèixer va acabar d’esclatar quan vam obrir la televisió i ens va sortir una escena una mica pujada de to d’una d’aquestes pel·lícules de la sèrie B que programen les televisions els diumenges a la nit o a la matinada. Potser el fet que cada vegada veia més arrodonides les seves sines i imaginava la meva boca mossegant-los o bé la meva verga empresonada entre les seves protuberàncies em van fer decidir a llençar-m’hi i menjar-li la boca. Ella, de fet, ho estava esperant, ja que no s’hi va resistir ni un segon.  Em sembla que estava més delerosa que jo, ja que després de pujar-li la faldilla i passar la meva mà amb prou gràcia per damunt de les seves calcetes ja es va córrer i les va deixar ben molles, tant, que se’m van humitejar les gemmes dels dits i tot.  Ella em va començar a sacsejar el paquet que se’m va anar inflant per moments. Maldestre com sóc, una mica més i m’entrebanco amb el fil d’internet que jo mateix havia acabat de col·locar  amb tant de frenesí com vaig posar en besar-la i magrejar-la. Ella mateixa es va treure fa faldilla i es va quedar amb calcetes mentre em comminava a entrar cap a la seva habitació. Tot caminat li vaig engrapar les natges molt ben formades i ja em vaig imaginar la meva llengua recorrent l’interior dels seus llavis majors i menors. Sol m’escalfava i una mica més i rebento la bragueta de tant inflada com tenia la verga. Però de cop... plaf, va i es desinfla en un tres i no res. En entrar a la seva habitació el que vaig veure em va treure la trempera de cop! Una gran cobrellit del Real Madrid cobria el matalàs. Jo que sóc culé de mena, malalt dels colors blaugrana, em va quedar la tita més petita que el xiulet d’àrbitre de futbol. Ella es va adonar que alguna cosa em passava i sortosament i perquè no serveixi de precedent, la meva ment va ser prou àgil per dir-li que m’havia marejat una miqueta. Ella, sol·lícita, em va dir que ja em faria pujar la pressió. Em va empènyer contra el llit... i malgrat el meu disgust, vaig deixar caure l’esquena damunt de l’escut de l’etern rival futbolístic. Em desabillà amb habilitat dels pantalons i llavors fou ella la que quedà lívida: servidor no recordava que portava els calçotets del Barça, els meus calçotets de la sort! Em va mirar el paquet desinflat amb una mica de disgust i me’ls va treure, sense poder dissimular una certa cara de mala llet. Ella i jo devíem pensar el mateix per dins, o almenys això barrinava jo: “va, fotem un bon polvo i oblidem-nos de les rivalitats futbolístiques!”.  La noia em començà a moure el penis que no va tardar gaire a créixer de nou i a semblar un bon pal travesser d’una porteria de futbol. Fent un bon dríbling, li vaig treure la roba i la vaig deixar nua, sense que hi oposés gaire resistència. I em vaig dedicar a fer unes quantes ziga-zagues amb la llengua per la seva gespa ben cuidada. Quan ja em van quedar els llavis ben humits de la seva tebior femenina, vam fer un divertit frec a frec per veure qui feia arribar a l’èxtasi l’altre tot formant, o si més no, intentant-ho, un bonic número 69, de fet un número que no recordo haver vist fins al moment en cap samarreta de cap jugador o jugadora de futbol. Cal remarcar que la noia merengue, però, tenia prou destresa amb les mans i amb la boca, i perquè no, també amb els pits, ja que m’hi va empresonar la verga i va aconseguir que m’hi corregués, deixant un rastre de color blanc, el primer de la nit, que s’escolés pel seu ventre. Un cop recuperat del primer gol, per dir-ho d’alguna manera, de la nit, vaig voler anar a guanyar el partit. Li vaig agafar suaument els canells i vaig començar a cavalcar-la lentament, però... la visió de l’escut del Madrid al cobrellit i als coixins em feia baixar la trempera en un tres i no res. Finalment, fent quatre cabrioles, vaig solucionar el problema. Vaig fotre-m’hi d’esquena i va ser ella qui va emprendre el ritme que em va fer de nou vessar merengue ben líquid, en aquest cas dins d’un condó, mentre servidor gemegava de plaer i cridava “Gol” en el moment d´èxtasi, tot rememorant alguns dels mes cèlebres gols que els Barça li ha endossat al Madrid...