Perquè l'olor de l'aufàbrega impregni de llibertat tots els Països Catalans! Joan Maragall, 1897, L'aufàbrega Aquesta mata olorosa de la nit de Sant Joan llença flaira, silenciosa, entremig de la bravada de la nit incendiada per tants focs que s van alçant. Entremig dels nuvols roigs, el cel blau i les estrelles; entremig dels crits de goig, remoreig de fontanelles, i entre l baf esbojarrant, una flaira s va escampant fresca, suau i candorosa: les aufabregues la fan: són les mates oloroses de la nit de Sant Joan. Donzelles enamorades d'un nuvi esdevenidor, escabelleu les aufabregues perquè facin més olor. L'aufabrega escabellada és un encenser violent que al llençar la flaira enlaire augmenta l'encantament. Quina olor més fresca i forta, ara que ls focs ja sen van! Sant Joan, obriu la porta pe
Ja fa alguns anys que no es veuen, malgrat que mantenen contacte telefònic sovint. Les quatre ja entrades en la vellesa, després d’unes vides dedicades a tirar endavant en el difícils anys de la postguerra. Vides separades físicament per diferents circumstàncies, però no emocionalment. Sempre han sabut l’una de l’altre, s’han enviat fotos de fills i néts, han tingut múltiples converses sobre les seves anècdotes i preocupacions, sobre els seus riures i els seus plors. I avui, potser per última vegada es veuran cara a cara. I ho saben. Perquè el destí mai se sap què depara. I potser per aquesta incertesa viuen aquests instants compartits intensament, amb emoció continguda. S’abracen. I els seus ulls diuen que s’estimen.
Comentaris