Perquè l'olor de l'aufàbrega impregni de llibertat tots els Països Catalans! Joan Maragall, 1897, L'aufàbrega Aquesta mata olorosa de la nit de Sant Joan llença flaira, silenciosa, entremig de la bravada de la nit incendiada per tants focs que s van alçant. Entremig dels nuvols roigs, el cel blau i les estrelles; entremig dels crits de goig, remoreig de fontanelles, i entre l baf esbojarrant, una flaira s va escampant fresca, suau i candorosa: les aufabregues la fan: són les mates oloroses de la nit de Sant Joan. Donzelles enamorades d'un nuvi esdevenidor, escabelleu les aufabregues perquè facin més olor. L'aufabrega escabellada és un encenser violent que al llençar la flaira enlaire augmenta l'encantament. Quina olor més fresca i forta, ara que ls focs ja sen van! Sant Joan, obriu la porta pe
Fa una bona colla d’anys que comparteixen la vida, però enlloc de desgastar l’amor, aquesta convivència l’ha augmentat fins a límits insospitats. Se la mira, amb tendresa, amb mig somriure. Li serveix diligentment el plat, li posa l’aigua i li besa la galta. Poc després de començar l’àpat ella es queixa que té fred. Ell sense res més a l’abast que un tovalló de paper, li fa un improvisat xal. Ella li agraeix besant-li la mà. Després del menjar, ella prova d’aixecar-se però les cames li fan figa. I ell, malgrat la pesantor de le seves, s’aixeca, s’arrapa a una cadira i l’ajuda a moure’s. S’agafen de bracet i caminen vers el seu destí, vers a l’amor etern.
Comentaris