Perquè l'olor de l'aufàbrega impregni de llibertat tots els Països Catalans! Joan Maragall, 1897, L'aufàbrega Aquesta mata olorosa de la nit de Sant Joan llença flaira, silenciosa, entremig de la bravada de la nit incendiada per tants focs que s van alçant. Entremig dels nuvols roigs, el cel blau i les estrelles; entremig dels crits de goig, remoreig de fontanelles, i entre l baf esbojarrant, una flaira s va escampant fresca, suau i candorosa: les aufabregues la fan: són les mates oloroses de la nit de Sant Joan. Donzelles enamorades d'un nuvi esdevenidor, escabelleu les aufabregues perquè facin més olor. L'aufabrega escabellada és un encenser violent que al llençar la flaira enlaire augmenta l'encantament. Quina olor més fresca i forta, ara que ls focs ja sen van! Sant Joan, obriu la porta pe
De l’avi Miquel ja n’he parlat alguna altra volta. Però dissabte va fer anys que ens deixà físicament i em vénen flaixos a la memòria. Assegut davant la casa de la Cellera, amb la seva inseparable boina negra i el seu bastó. Mirant els cotxes passar, saludant als coneguts. I a la tarda, que no falti la partida al bar. I encara amb més força el record del dia que ens deixà. Un dia d’incis de maig, a casa la tieta. En prou feines es podia moure i ens reconeixia. Després del petó de comiat fins la propera visita, increïblement s’alça i ens abraça a mon pare i a mi. I ens diu un rar adéu. Dues hores més tard ens deixava per sempre. Però no m’oblido de que sabia que mai més ens veuríem i es va voler acomiadar amb un darrer petó. I quan hi penso encara se’m posa la pell de gallina. Un petó molt fort, avi Miquel, siguis a on siguis, amb mi sempre hi ets!
Comentaris