Visitant els llocs de la Batalla de l’Ebre (de l’1 al 3 de desembre de 2017): de terres gironines a Corbera d’Ebre (dia 1; 1 de desembre de 2017) (IX)

En el bàndol franquista la constitució de l'Exèrcit Nacional va trobar poques dificultats perquè els generals exercien el comandament polític suprem. Sempre es va disposar d'una capacitat de maniobra professional i la militarització de milícies –falangistes o carlistes- va tenir un paper menys important. Pel que fa als comandaments, van crear els alferes i sergents provisionals, en nombre d'uns vint-i-tres mil i vint mil respectivament que ensinistrats per instructors alemanys, van enquadrar les noves unitats. Franco va comptar amb unitats d'elit amb capacitat per actuar en els moments decisius en punts determinats. En conseqüència, el general Franco no va guanyar per emprar una estratègia innovadora, sinó per organitzar de forma més tenaç i ordenada els seus recursos. I aquest fet va ser suficient car la guerra, en realitat, no va suposar grans innovacions tècniques sinó que va ser disputada amb mitjans escassos i obsolets.

La repressió de l'enemic a les rereguardes

La Guerra Civil espanyola va comportar també la voluntat d'exterminar l'enemic. En el bàndol republicà van ser assassinats capellans, empresaris, militars sospitosos de feixistes i polítics conservadors. A la zona franquista es va exterminar polítics adversaris, membres de la francmaçoneria, professors d'universitat i mestres. La diferència entre una i altra consisteix en el fet que la primera va ser més espontània al principi i la segona més sistemàtica i va continuar en finalitzar la guerra civil. Bona part de les autoritats republicanes –i de la Generalitat de Catalunya- van tractar d'evitar els assassinats indiscriminats i també ho van fer alguns en el bàndol franquista.

Una de les conseqüències de la repressió va ser l'adopció per l'Església catòlica d'una postura netament favorable als nacionals car a la zona republicana va desaparèixer el culte religiós i els incendis als temples van esdevenir un fet quotidià. El nombre de membres del clergat assassinats s'apropa als set mil. Aquest fet va ser greu per al Front Popular perquè la immensa majoria de l'Espanya catòlica va alinear-se contra la República i va concebre la guerra civil com una «croada» o guerra religiosa. Només els catòlics bascos i una part dels catalans van optar per la República. A més, va afectar negativament la imatge de la República a l'exterior. La carta col·lectiva d'agost de 1937 signada pels bisbes espanyols -amb només dues excepcions- justificava el cop d'estat militar davant els estrangers.

El finançament de la guerra, en el cas de la República, es va fer liquidant les reserves d'ori, en cas franquista, mercès a préstecs, però també cal tenir en compte la diferència entre les respectives produccions i situacions alimentàries. El Front Popular es va veure greument afectat per l'aposta revolucionària, les dificultats comercials i per comptar amb la majoria de la població rural. La debilitat del govern i la intervenció dels anarcosindicalistes va provocar una autèntica revolució social. El decret de col·lectivitzacions, fidel reflex de la conjuntura catalana, va fixar les bases d'una socialització de l'economia per la qual els treballadors participaven directament de la gestió de les seves empreses. Però l'altra experiència revolucionària -i que domina territorialment- va ser una extensa col·lectivització de la producció agrària; el cas més clar va ser dirigit pel Consell Regional de Defensa d'Aragó.

A finals de 1937 la collita de blat disponible a la zona republicana s'havia reduït en un 40% de la xifra normal i la cabanya ramadera va passar a ser d'un terç o bé la meitat. La producció industrial es va mantenir en els dos terços de la metalúrgica a Barcelona (i el 15% a Bilbao), però només una cinquena part del total en el tèxtil. A l'Espanya franquista la situació alimentària va ser molt millor perquè comptava amb les zones productores de blat i no s'havien produït destruccions massives quan van ocupar les indústries.

L'evolució política de les dues Espanyes

A la zona republicana, les divergències entre els membres del Front Popular van estar marcats per la revolució social i la normalització de l'exèrcit. Els comunistes del PCE i PSUCvan insistir en els problemes militars per aconseguir la victòria, deixant a segon terme les qüestions revolucionàries, més pròpies dels anarquistes. Els anarquistes i el Partit Obrer d'Unificació Marxista (POUM), ans el contrari, van decidir que l'esclat de la guerra havien creat les condicions objectives per a la revolució social. Per la seva banda, els socialistes, dividits i enfrontats entre ells, no van poder fer un programa propi. Els partits burgesos es van inclinar per la posició comunista. A la fi, els anarquistes van acabar participant del govern, primer a Catalunya i després a la República espanyola, i els comunistes van aconseguir, lentament, imposar les seves posicions malgrat que el seu triomf no va ser complet ni a les acaballes de la guerra.

El mes de setembre de 1936, quan la situació militar era difícil, Azaña va anomenar cap de Govern al socialista Francisco Largo Caballero. Dos mesos després els anarquistes participaven del govern. El nou cap de govern va imposar la militarització i es va negar a la unificació del PSOE i el partit comunista. Els fets de maig del 1937 a Barcelona entre la Generalitat i els anarquistes va degenerar en una lluita confusa pel poder. Van provocar més de quatre-cents morts i la caiguda de Largo Caballero.

Va ser succeït pel catedràtic en medecina Juan Negrín, socialista del grup d'Indalecio Prieto. El govern Negrín va condensar el seu programa de guerra en els «tretze punts» amb la fita de guanyar la guerra. No va aconseguir la unió de tots els republicans -de fet va ser molt criticat pels mateixos socialistes- i només concitar el suport dels comunistes que van obtenir quotes de poder molt importants. A les acaballes de la guerra els comunistes controlaven la major part dels comandaments militars, les direccions generals de Seguretat i «Carabineros».

A l'altra zona, malgrat les divergències, es va assolir de manera ràpida la unitat efectiva sense vessament de sang. El sentiment catòlic i antirevolucionari va constituir un element aglutinador. Inicialment els insurrectes van organitzar una Junta de Defensa Nacional presidida pel general més antic, Cabanellas, tanmateix els generals actuaven com a petits virreis en el seu territori. Davant la necessitat d'unificar el comandament, al final del setembre es van reunir a l'aeròdrom de Salamanca per proclamar al general Franco «cap del govern de l'Estat»; fórmula inicialment confusa però que aviat es va convertir en un veritable comandament del govern. A més la guerra el va convertir amb «cabdill», és a dir, el líder sense discussió possible. El mes d'abril de 1937 es va donar sortida a les disputes entre monàrquics alfonsins, carlins i falangistes: el Decret d'Unificació va suposar un partit únic per als carlins i falangistes. Per altra banda, els partits polítics que havien tingut una presència destacada durant la Segona República –com la CEDA- pràcticament havien desaparegut. El mes de gener de l'any 1938, amb la benedicció de l'Església catòlica, es va formar el primer govern de Franco; govern de composició heterogènia a causa de la pluralitat de components del bàndol insurrecte. En qualsevol cas, al costat del general Franco, la figura més destacada del nou règim en la seva primera etapa va ser el seu cunyat, Ramón Serrano Suñer, procedent de la dreta de la CEDA.

Aquest govern va aprovar una primera llei (el Fuero del Trabajo) inspirada en la ideologia feixista, va establir la censura de premsa i impremta, va implantar una legislació favorable a l'Església i va adoptar el títol de «Caudillo», equivalent al Duce de Mussolini o al Führer de Hitler, a qui es va unir a les darreries de la guerra en el Pacte Anti-Komintern.

Cultura i intel·lectuals en guerra

Espanya va esdevenir una causa cèlebre per a la intel·lectualitat del món occidental i molts artistes i escriptors prominents es posaren al costat de la República. Va ser el cas d'Ernest Hemingway, autor de For whom the bells toll i, especialment, André Malraux amb L'Espoir, George Orwell amb Homenatge a Catalunya i la tercera part de la trilogia autobiogràfica del poeta Laurie Lee (Un Moment de Guerra). Uns pocs escriptors prominents com Ezra Pound, Gertrude Stein i Evelyn Waugh, així com alguns intel·lectuals catòlics romàntics com el poeta Roy Campbell van defensar l'opció que representaven els militars insurrectes.

Els intel·lectuals espanyols de la generació del 98 es van sentir incòmodes amb els dos bàndols. Per exemple Unamuno, partidari inicial de la insurrecció militar, va acabar tenint un dur enfrontament amb el general José Millán-Astray. En canvi els més joves de l'avantguarda literària i artística es van posar al servei de la República. Va ser el cas del pintor Pablo Picasso, l'escriptor Max Aub Mohrenwitz o els poetes Miguel Hernández i Rafael Alberti. Tanmateix, una part considerable de la intel·lectualitat relacionada amb la generació del 27es va identificar amb el bàndol de Franco, en especial amb la Falange Espanyola juvenil i revolucionària, que va ser l'única que va proporcionar a aquest bàndol una imatge aparent de modernitat. (Continuarà)

(El cartell de la fotografia es pot contemplar a la Serra de Pàndols)