Dublín, del 17 al 19 de novembre de 2017; dies 1 i 2 (de terres gironines a Dublín i visita a la capital d’Irlanda) (17 i 18 de novembre de 2017) (XXIX)

El Sinn Féin modern és avui dia el principal partit «nacionalista» d'Irlanda del Nord, on obté aproximadament un 25% dels vots. El seu rival directe entre l'electorat majoritàriament catòlic no unionista és el Partit Socialista (Social Democratic and Labour Party), una agrupació nacionalista constitucional que va obtenir més escons en les eleccions de 1998 a l'Assemblea d'Irlanda del Nord, però que va quedar eclipsada pel Sinn Féin en les eleccions de 2003. El Sinn Féin té en l'actualitat cinc representants en la Dáil Éireann, l'assemblea parlamentària de la República d'Irlanda, i cinc diputats en la Cambra dels Comuns britànica, encara que els últims no prenen possessió dels seus escons perquè, per a fer-ho, haurien de jurar lleialtat a la corona britànica, així com reconèixer la seva jurisdicció sobre Irlanda del Nord. Actualment, el Sinn Féin aporta 24 diputats a l'Assemblea d'Irlanda del Nord, enfront dels 18 abans de les eleccions de 2003. Quan es va constituir el govern per a la legislatura de 1998-2003, el partit va triar dos dels ministres de l'Executiu d'Irlanda del Nord. Donat el creixement del Partit Democràtic Unionistafins a convertir-se en el major partit unionista del país, el futur de l'assemblea i el govern és incert, ja que el DUP es nega a compartir el poder amb el Sinn Féin mentre no demostri haver trencat tots els seus llaços amb l'IRA, que encara no ha acabat el seu procés de desarmament. En les eleccions al Parlament Europeu del 10 i 11 de juny de 2004, les candidates del Sinn Féin Mary Lou McDonald i Bairbre de Brún van ser triades representants en el PE per Dublín i Irlanda del Nord, respectivament; en el Parlament Europeu s'han integrat en el grup Esquerra Unida Europea.

Els inicis

El Sinn Féin va cristal·litzar a partir de la campanya política d'Arthur Griffith i William Rooney a principis del segle xx. Durant molts anys, el Sinn Féin va ser una federació laxa de grups polítics l'única connexió dels quals real i inspiració era el periòdic editat per Griffith. La majoria dels historiadors coincideixen a assenyalar-ne el 28 de novembre de 1905 com la data fundacional perquè, en aquell dia, Griffith va presentar per primera vegada la seva Política del Sinn Féin. En els seus escrits, Griffth declarava que la Llei d'Unió de Gran Bretanya i Irlanda era il·legal i que, en conseqüència, la monarquia dual angloirlandesa assentada sobre el Parlament de Grattan i la coneguda com a Constitució de 1782 seguien vigents. Per tant, l'únic requisit per a assolir una Irlanda independent era creure-hi, ja que tot la resta acabaria en el seu lloc amb el temps. Els britànics van responsabilitzar «equivocadament» el Sinn Féin de l'Aixecament de Pasqua, amb el qual no va tenir cap relació, només el fet que algunes de les seves idees -i no precisament la defensa de la monarquia dual angloirlandesa- van influir en alguns dels seus líders. En realitat, qualsevol grup que no estigués d'acord amb la política constitucional a l'ús rebia l'apel·latiu de Sinn Féin. El terme «rebel·lió del Sinn Féin» també era d'ús habitual en els mitjans de comunicació irlandesos, la policia britànica a Irlanda (Royal Irish Constabulary o RIC), la policia metropolitana de Dublín (DMP) i alguns dels implicats en l'alçament.

Els líders supervivents de l'alçament van prendre el partit a les ordres d'Eamon de Valera. De Valera va substituir Griffith en el càrrec de president. Durant el seu congrés (Árd Fhéis) de 1917, el partit gairebé es divideix entre monàrquics i republicans fins que, mitjançant una moció de compromís, es va proposar l'establiment d'una república independent en la qual el poble podria decidir si desitjava una monarquia o una república, amb la condició que si s'optava per la monarquia, cap membre de la família real britànica podria ser proclamat monarca.

El Sinn Féin i l’aixecament de Pasqua

El Sinn Féin va rebre un esperó amb l'execució dels capitosts de l'alçament, encara que abans de les execucions la jerarquia catòlica, el periòdic Irish Independent (el diari més venut d'Irlanda en l'època i avui dia) i moltes autoritats locals van advocar per l'execució dels líders de la revolta. I si bé la simpatia de l'opinió pública no es reflectia en un avantatge electoral decisiu per al Sinn Féin, l'organització va presentar una dura batalla amb el Partit Parlamentarista Irlandès a càrrec de John Redmond, més tard John Dillon, i ambdós contendents van guanyar en eleccions menors. Només després de la crisi del reclutament, en la qual el Regne Unit va amenaçar d'imposar el servei militar obligatori per a contribuir al seu esforç de guerra, el suport popular es va decantar decisivament del costat del Sinn Féin.

Les eleccions del 1918

El Sinn Féin va aconseguir un 70% dels escons irlandesos (un total de 73) en el parlament del Regne Unit de Gran Bretanya i Irlanda en les eleccions generals de desembre de 1918 després de l'obtenció de 497.107 vots, si bé és difícil assegurar el veritable suport electoral perquè la majoria dels escons (la majoria dels escons assolits per qualsevol partit) es van obtenir sense alternativa de vot real. Alguns no van tenir alternativa pel suport social generalitzat. Uns altres no van tenir alternativa perquè els candidats rivals tenien por de presentar-se a l'elecció. Estudis recents sobre els resultats electorals obtinguts pel Sinn Féin en eleccions tant nacionals com menors «amb alternatives» en el període de 1917 a 1921 suggereixen que, en realitat, el partit tenia un suport d'entre el 45 i el 48%, és a dir, un avantatge considerable enfront de qualsevol altre partit, però bastant inferior al 80 o 90% declarat pel Sinn Féin, encara que un estudi basat únicament en l'anàlisi dels resultats reals de les eleccions de 1918, i que parteix de pautes electorals similars per a tota l'illa, indica que el percentatge assolit pel Sinn Féin en cas que tots els escons haguessin estat disputats hauria estat igual o superior al 53%. Cal tenir en compte que les eleccions es van celebrar mitjançant el sistema electoral britànic first past the post, que no és proporcional i que pot propiciar la formació de majories aixafadores basades en nivells de vot bastant baixos (vegin-se els resultats de Margaret Thatcher en les eleccions generals del Regne Unit de 1983 o de 1987, o també els de Tony Blair en les eleccions generals del Regne Unit de 1997 o de 2001), cosa que provoca una distorsió poc probable en sistemes més precisos i proporcionals.