Dublín, del 17 al 19 de novembre de 2017; dies 1 i 2 (de terres gironines a Dublín i visita a la capital d’Irlanda) (17 i 18 de novembre de 2017) (XLV)

Gran Bretanya reconeix la sobirania irlandesa sobre tota l'illa, però exigeix la creació d'un estat transitori que comprendrà els sis comtats del nord, de majoria protestant. Aquest estat transitori haurà de decidir si s'incorpora a Irlanda o, contràriament, a Gran Bretanya, cosa que fa l'any següent, deixant milers d'irlandesos "abandonats" sota sobirania britànica. Per altra banda, la nova Irlanda serà reconeguda com a una monarquia constitucional de 26 comtats, on el monarca britànic regnarà sota el títol de rei d'Irlanda. Irlanda haurà de formar part de la Commonwealth i es crea la figura del governador general (col·locat pels britànics) i el primer ministre (escollit mitjançant sufragi). També es redacta una constitució pròpia.

Quan el tractat és conegut per la comunitat irlandesa, les opinions estan molt dividides. Al Dáil Éireann, es produeixen fortes discussions sobre els resultats de la negociació. Finalment, la votació obté 64 vots favorables al tractat i 57 en contra. Entre els contraris al tractat es troba Mary MacSwiney, que serà la veu de les dones del Sinn Féin, les quals majoritàriament es posicionen en contra del tractat. També són famosos els discursos de Liam Mellows, que defineix la seva oposició al tractat amb aquestes paraules: "En lloc d'anglesos capitalistes enriquint-se mitjançant el sistema polític i econòmic d'Irlanda en l'actualitat, tindríem irlandesos capitalistes enriquint-se amb la llibertat política mitjançant el mateix sistema econòmic. Irlanda no vol un canvi d'amos, seria una ximpleria alliberar Irlanda de la tirania estrangera avui, i en menys de vint anys haver-la de tornar a alliberar de la tirania domèstica".

La Guerra Civil irlandesa

La major part de l'IRA es mostra totalment en contra del tractat i no l'accepta. L'IRA ocupa l'edifici de Four Courts a Dublín i el 22 de juny de 1922, l'exèrcit de l'Estat Lliure, aprovisionat per les forces britàniques, obre foc contra l'edifici, fent esclatar diversos artefactes. Aquest fet serà l'inici de la Guerra Civil, que acabarà causant més morts que la Guerra d'Independència. Alguns destacats membres del bàndol antitractat seran executats, com Liam Mellows, al desembre del mateix any. També morirà Michael Collins a mans de la guerrilla antitractat durant una emboscada al comtat de Cork. La guerra acaba quan Eamon De Valera, que s'havia posicionat contrari al tractat, l'abril de 1923, fa una crida a aturar les accions armades, d'un costat i l'altre, de manera urgent i definitiva. A partir d'aquest moment, els camins dels 26 comtats del sud aniran separats del camí que seguiran els 6 comtats de l'Úlster sota dominació britànica.

La República d’Irlanda (els 26 comtats)

El Sinn Féin es nega a ocupar els seus escons al Parlament de Dublín, ja que es mostra en contra del tractat signat i de la submissió a la monarquia britànica. Així, els primers anys de l'Estat Lliure són governats pel Fine Gael (la Família Gaèlica), que és un partit polític molt conservador i favorable al tractat i a la partició. El 1926, Eamon De Valera es mostra partidari de participar en les eleccions de l'Estat Lliure per tal d'aconseguir arribar al poder. Bona part del Sinn Féin es mostra contrària a aquesta estratègia, de manera que finalment De Valera i els seus seguidors s'escindeixen del partit i formen el Fianna Fáil (els Guerrers del Destí). Aquest partit acabarà aconseguint el suport majoritari dels electors després de les eleccions de 1932, al mateix temps que debilita el suport del Sinn Féin als 26 comtats. En un començament, el Fianna Fáil gaudirà d'alguns suports de certs sectors de l'IRA. A poc a poc, anirà aconseguint fites que faran anar assolint l'alliberament total dels 26 comtats. El 1937 s'aprova una nova constitució, en què en el seu punt 2 s'afirma que el territori nacional comprèn tota l'illa, cosa que dóna legitimitat a la reunificació. El 1949 Irlanda abandona definitivament la Commonwealth, abandonant així tots els lligams que encara la unien a Gran Bretanya i es converteix en una República amb el reconeixement internacional de les Nacions Unides el 1953.

Des d'aquell moment, el Fianna Fáil governarà la major part dels anys, moderant-se a mesura que va passant el temps, cedint el poder de tant en tant a una coalició de partits opositors liderats pel Fine Gael. Per la seva banda, l'IRA continuarà amb les seves accions armades i en la seva lluita per la reunificació d'Irlanda i per la marxa dels britànics de l'Úlster. Així, des de 1939, es realitza el "Bombing Campaign", que consistí en la col·locació d'explosius en diferents punts de la Gran Bretanya. Entre 1956 i 1962, es canvia d'estratègia i s'inicia la "Borders Campaign" (Campanya de les fronteres), que consisteix en l'atac en diversos punts de la frontera entre Irlanda del Nord i la República. Pel govern irlandès, tant pel Fianna Fáil com pel Fine Gael, l'IRA també serà considerada una organització terrorista i també practicarà la repressió contra els seus membres. Aquest fet li comportarà al govern de Dublín més d'una crítica i protesta al llarg de tots aquests anys.

Destaca el període en què el Fianna Fáil recupera el govern sota el guiatge de Mary Robinson, la qual va ser una presidenta que va gaudir d'un índex de confiança molt gran entre els irlandesos. Va impulsar una sèrie de reformes progressistes que van fer perdre poder a l'Església catòlica. Així, durant el seu mandat, entre 1990 i 1997, es legalitza l'ús del preservatiu i de la resta de mètodes anticonceptius, també el divorci, i es despenalitza l'homosexualitat entre altres fites. També intentà aconseguir la despenalització de l'avortament, però no va poder. Irlanda també entrà a formar part de la Unió Europea (1973) i el 2002 també substitueix la seva antiga moneda per l'euro.

A tall de curiositat, tot i que Irlanda del Sud és en l'actualitat una república independent, encara queden restes del passat britànic. Així, amb la llei a la mà, un jove irlandès podria iniciar els tràmits que permetrien l'entrada a l'exèrcit britànic en cas que ho desitgés i, fins i tot, podria arribar a aconseguir el dret de participar en les eleccions legislatives generals del Regne Unit. Tanmateix, pràcticament cap irlandès té el més mínim interès a lluitar per assolir aquests drets.

Irlanda del Nord (els 6 comtats)

Després de l'aplicació del tractat i de la partició, la comunitat irlandesa dels sis comtats que romandran sota dominació britànica se sent abandonada per la resta d'Irlanda; el moviment republicà caurà en una profunda crisi de la qual no en sortiran fins a alguns anys posteriors. La comunitat protestant de l'Úlster, per la seva banda, s'encoratja davant el triomf de la seva permanència al Regne Unit i s'estableix un sistema polític, social i econòmic que clarament marginarà la comunitat catòlica i/o irlandesa. Es crea, en paraules de James Craig "un parlament protestant per a una comunitat protestant", sense el més mínim interès per integrar la comunitat irlandesa. Electoralment, s'impulsa un sistema conegut com a Gerrymandering, en què només poden votar els propietaris dels habitatges i en què els propietaris de les empreses tenen la possibilitat de votar fins a 4 o 5 vegades en unes mateixes eleccions segons els impostos pagats. Aquest sistema, no cal dir-ho, sobrerepresenta la comunitat protestant i feia que cada ajuntament tingués batlle unionista, fins i tot en aquells municipis on la majoria de la població era catòlica. Al mateix temps, es crea el RUC (Royal Ulster Constabulary), que serà la policia d'Irlanda del Nord. Els membres d'aquest cos policial seran reclutats entre els sectors unionistes i protestants més radicals (entre un 90 i un 95% dels seus membres), creant d'aquesta manera una força policial totalment polititzada i gens imparcial. (Continuarà)