Sant Joan a les Valls d’Àneu: passeig i retorn cap a casa (dia 3, 25 de juny de 2017) (i III)
Molts d'aquests elements ni es van arribar a acabar mai. Segons es
pot comprovar in situ,
gran quantitat d'ells conserven encara les fustes de l'encofrat col·locades al
seu lloc, el que confirma que la construcció de la Línia P es va abandonar abans d'acabar-la.
Molts d'aquests assentaments s'han perdut o han sigut mutilats amb
l'ampliació que es va fer en aquesta part a la carretera general 300. Aquestes
obres no només van afectar els assentaments; l'antiga casa del Ruso ja no
existeix. L'estat de conservació no és del tot dolent, molts d'ells
interiorment són molt accessibles i nets, altres en canvi estan enrunats de
terra o pedres. En alguns casos els assentaments han perdut el seu
emmascarament, podent-se observar el formigó amb el que estan construïts.
Finalment caldria dir que el projecte no només contemplava la
construcció d'assentaments, sinó que incloïa un informe de destruccions. Aquest
informe notificava totes les destruccions que s'haurien de realitzar en cas
d'una penetració enemiga cap a la vall, per no entorpir els focs i que l'enemic
no tingués cap parapet.
A més d'aquests informes, també hi havia el de les mines. Molts
d'aquests assentaments, a part de comptar amb reixats haurien d'estar protegits
al seu voltant amb un camp de mines, en alguns casos contra carros i en altres
contra persones.
vui dia aquesta gran línia defensiva no té raó de ser com a tal i,
com que es va construir en terrenys privats, es poden plantejar problemes a
l'hora de recuperar o restaurar alguns d'aquests llocs.
Catalunya
A Catalunya encara resten drets molts dels búnquers i altres
edificacions dels Centres de Resistència de la línia P. La majoria no s'han
recuperat, a excepció del parc
de búnquers de Martinet i Montellà (probablement
els més ben conservats), la Ruta dels búnquers del Bosc de la Rossa d'Arsèguel, la Frontera
i Búnquers de la Guingueta
d'Àneu i els
de la Vall de Cardós, tots ells
formen part de la Xarxa d'Espais de Memòria del Memorial Democràtic de la Generalitat
de Catalunya, estan
senyalitzats i compten amb visites guiades, a més d'un punt d'informació sobre
la Guerra Civil i la Postguerra en el cas de la Vall de Cardós.
Aragó
A Canfranc s'està recuperant el sector 24 (CR-111), integrat per 13
elements fortificats que es localitzen a l'àrea sud del Paseo de los Melancólicos de
Canfranc, objectiu del qual era defensar
l'Estació Internacional de Canfranc i el túnel meridional d'accés a Espanya.
Els búnquers més grans seran habilitats com a refugis per a pelegrins i
excursionistes, el que ja s'ha fet en altres llocs propers, com a Villanúa.
El 8 de gener de 2011 es va donar per inaugurada la "Ruta de los
Búnkers" en el terme municipal de Biescas (Osca). S'han instal·lat 2 panells informatius explicant la Línia P. La
ruta surt de la bateria baixa del fort de Santa Elena i en aquesta es poden
observar alguns assentaments pertanyents al CR-106 (Hoz).”
Retornem cap
a Esterri tot passant per Escalarre (https://ca.wikipedia.org/wiki/Escalarre); “Escalarre és
un poble del terme municipal de La Guingueta
d'Àneu, a la
comarca del Pallars Sobirà, dins del
territori de l'antic terme d'Unarre.
És a la part més baixa de l'antic terme, ja a la plana de la Noguera Pallaresa.
És a l'esquerra del Riu d'Unarre i a la dreta del Riuet de
Burgo, just al
lloc on s'uneixen aquests dos cursos d'aigua. És a prop, a ponent i a sota
de Burgo i
a migdia del cap de l'antic municipi, Unarre.
Malgrat l'aparent fonètica basca, "Escalarre"
prové, segons Joan Coromines, del llatí tardà scalare (escala).
El poble d'Escalarre té l'església parroquial de Sant Martí, una mica allunyada a migdia del poble. També hi ha a prop del poble, a
llevant, vora la Noguera Pallaresa, l'antic monestir de Santa Maria d'Àneu.
Història
Edat moderna
En el fogatge del 1553, Scalarre declara 6 focs laics i 3 d'eclesiàstics (uns 45 habitants). Fins al
1847 gaudí d'ajuntament propi, però en no assolir el mínim de 30 veïns (caps de
casa) que marcava la llei fou agregat a Unarre.
Edat contemporània
Pascual Madoz dedica
un article del seu Diccionario
geográfico... a Escalarre. S'hi pot llegir que és una localitat amb
ajuntament situada en el vessant d'una muntanya, a la Vall d'Àneu, on la
combaten els vents del nord, sud i oest. El clima és fred, i produeix pulmonies
i reumes. Tenia en aquell moment 17 cases i l'església parroquial de Sant
Martí, servida per un rector ordinari proveït per l'ordinari (el bisbe) a
partir d'una terna proposada pel rei. Hi havia fonts d'aigües molt fortes, però
de bona qualitat. Les terres, en part planes i en part muntanyoses, són fluixes
i pedregoses, però molt fèrtils; cap al nord hi ha muntanyes despoblades. S'hi
collia blat, sègol, ordi, patates, fenc, nous i altres fruites. S'hi criava
tota mena de bestiar, i hi havia caça de llebres, perdius, aus de pas, guatlles
i ànecs; hi havia pesca de truites. Comptava amb 17 veïns (caps de casa) i 100
ànimes (habitants).”
Amb un bon
sol a la closca, arribem finalment a Esterri; creuem el pont del riu i busquem
un lloc per dinar, que no és altre que l’Hostal Valls d’Àneu, a on agafem
forces després de la fàcil caminada, però que s’ha fet ben feixuga per la
calor, i ja ens acomiadem i retornem plàcidament cap a casa, amb el regust
d’haver viscut una tradició ancestral, d’haver retornat mentalment a segles
enrere i amb moltes ganes de descobrir més els Pirineus i aquest indret del
país.
Comentaris