Ruta per Euskal Herria, del 28 d’octubre a l’1 de novembre de 2016: dia 2, passeig per Iruña i ruta cap a Orio (29 d’octubre de 2016) (VI)

Deixant de banda aquests antecedents, juntament amb altres manuscrits trobats al segle XX, el que hom podria considerar el primer clàssic de la literatura en basc va ser l'obra ascètica Gero (Després) del també sacerdot Pedro de Agerre Azpilikueta, impresa per primera vegada l'any 1643 a Pau. La seua prosa es va prendre com a exemple del bon escriure entre els escriptors tant al nord com al sud del Pirineu. Manuel de Larramendi es refereix a Axular com a mestre i en el segle XX es va proposar el dialecte en què es va escriure (labortà clàssic) com a model per a l'euskara batua o basc unificat, per la qual cosa el labortà compliria la mateixa funció que el toscà en la unificació de la llengua italiana. A les dècades de 1950 i 1960, Federico Krutwigva ser el principal defensor d'aquest model i va ser seguit per persones com Gabriel Aresti i Luis Villasante. Per bé que en els inicis va guanyar suports, finalment la proposta va acabar sent rebutjada per la majoria dels escriptors i estudiosos perquè es trobava massa allunyada de la base sociològica de la llengua.
Fins molt tard els escriptors laics van ser una excepció i la majoria de les obres publicades van ser de temàtica religiosa, limitant-se principalment a traduccions de doctrines i catecismes, biografies de sants i alguns tractats teologicofilosòfics. Entre les obres que tracten temes profans trobem gramàtiques, apologies (que pretenien demostrar la puresa i perfecció de la llengua dels bascos, per bé que quasi totes les obres d'aquest tipus van ser escrites en castellà), antologies de refranys i poemes, a més d'obres del teatre tradicional basc o pastorals.
En el segle XVIII, un dels grans dinamitzadors culturals i polítics de Bascònia va ser el pare jesuïta Manuel Larramendi(1690-1766), qui va ser l'autor d'una gramàtica i d'un diccionari bascongat. La seua influència va marcar un abans i un després en la literatura basca. S'ocupava de corregir els manuscrits de molts escriptors de la seua època abans d'imprimir-los, i hom el pot considerar un dels líders o referents del seu temps.
En la segona meitat del segle XIX, la derrota en les Guerres Carlistes i els canvis que s'estaven donant en la societat van originar una certa preocupació sobre el futur de la llengua, la qual cosa va motivar la fundació d'associacions com la Sociedad Euskara de Navarra, la celebració de certàmens literaris i jocs florals i l'aparició de les primeres publicacions en basc. La lingüística europea va començar a interessar-se per ella i es va començar a estudiar la llengua de manera científica. Van florir la literatura i els folkloristes i musicòlegs es van interessar per recuperar la tradició oral. El 1918 es va fundar l'Eusko Ikaskuntza (Societat d'Estudis Bascos) amb el patrocini de les quatre diputacions basconavarres i un any després l'Euskaltzaindia (Acadèmia de la Llengua Basca).
Per contra, alguns intel·lectuals bascos de l'època com Miguel de Unamuno cridaven a acceptar amb dolor i resignació la mort del basc, llengua amb la qual -segons ell- no podien transmetre's idees abstractes. El filòsof arribava a afirmar en moments de pessimisme depressiu íntim que els bascos havien d'abandonar la seua llengua i tradicions per tal de poder entrar, així, en la modernitat espanyola. Essent aquesta postura, amb algunes excepcions, la majoritària entre l'esquerra i el liberalisme bascos d'aquell moment, tant a Espanya com a França, els majors defensors de la llengua van ser els sectors foralistes, tradicionalistes i nacionalistes.
Entre el 1848 i el 1936 es va produir l'anomenat euskal pizkundea o renaixement basc, quan hom troba la poesia cultista d'autors com Nicolás Ormaetxea Orixe, Xabier Lizardi o Esteban Urkiaga Lauaxeta, impregnada de l'estil dels poetes simbolistes. Tanmateix, la Guerra d'Espanya i el seu desenllaç van posposar aquella etapa de maduració literària i social.
La identificació del basc amb la vida rural i per tant amb una idealitzada Arcàdia basca, tan atractiva per a molts bascos, va haver de durar fins al relleu generacional dels anys cinquanta i seixanta. És llavors quan, en un ambient d'efervescència cultural i política, el basc es va començar a escoltar a la boca dels joves universitaris i ambients urbans.

S'entén per història interna d'una llengua a l'anàlisi tant diacrònica com sincrònica dels documents d'una llengua. En el cas del basc aquests documents serien les inscripcions d'Aquitània, la literatura oral i tradicional medieval en basc, els versos de Bernard Etxepare, la Bíblia protestant de Joannes Leizarraga, etc. (continuarà)
(La imatge fou captada a Elantxobe)

Comentaris

Entrades populars d'aquest blog

"Hivern", un poema de Miquel Martí i Pol

Un poema de Joan Margall, "L'aufàbrega"

"Un sonet per a tu" de Miquel Martí i Pol