Porto, dia 3: visita per Porto i retorn a Catalunya (30 de novembre de 2014) (I)

El cansament acumulat durant el dia anterior tot pujant i baixant els costeruts carrers de Porto han fet que dormim plàcidament. De nou, els rajos de sol fan que ens despertem i ens activem. Arrepleguem les coses i les deixem a recepció del hostel. Tot i que la intenció inicial és esmorzar al mateix bar que el dia anterior, no podem, per la senzilla raó que és tancat. Així doncs, optem per una altra via. Els que marxem amb el primer avió, recullen les coses i tots junts acabem esmorzant en un altre bar proper al hostel. La gent és molt amable, però les menges no em convencen tant. Fem una mica de tertúlia i ens acomiadem dels que marxen primer. Les tres que quedem comencem, de nou, a passejar pels carrers. Baixem per l’avinguda dels Aliats, la que hi ha davant de l’ajuntament, pugem cap a la zona de la torre dels “Clérigos”, etc. La primera parada que fem és prop de l’església de les Carmelites, a on hi ha una plaça amb un bon mercat muntat: el mercat, però, només és d’animals, sobretot d’ocells domèstics. Hi ha tot tipus de coses: gàbies, menjars, ocells, etc. I hi ha bastant gent per allí comprant i tafanejant. Continuem caminant i em revénen a la memòria els llocs a on havia estat la primera volta que havia trepitjat els carrers de Porto: la zona de la plaça de Carlos Alberto i tot el carrer Cedofeita, a on em vaig allotjar en una pensió situada en aquest carrer. En ser diumenge la majoria d’establiments estan tancats, però aprofitant l’avinentesa del bon i assolellat dia, hi ha bastanta gent passejant. També passem per davant d’una de les llibreries més belles que recordo, la Lello (que està tancada en ser un dia festiu) (http://es.wikipedia.org/wiki/Librer%C3%ADa_Lello_e_Irm%C3%A3o) . Recordo la bellesa del seu interior i em vénen ganes de tornar-hi a entrar, però aquesta vegada no podrà ser. Decidim anar cap a la zona del riu i comprar alguns “souvenirs”. Una de les coses més habituals que hi ha són “souvenirs” amb el gall de Barcelos (http://ca.wikipedia.org/wiki/Llegenda_del_gall_de_Barcelos) .
(La fotografia correspon a Porto, vista des de la zona de Vila Nova de Gaia)
 

Comentaris

Publica un comentari a l'entrada

Entrades populars d'aquest blog

"Hivern", un poema de Miquel Martí i Pol

Imatge
Hivern Estimo la quietud dels jardins i les mans inflades i vermelles dels manobres. Estimo la tendresa de la pluja i el pas insegur dels vells damunt la neu. Estimo els arbres amb dibuixos de gebre i la quietud dels capvespres vora l'estufa. Estimo les nits inacabables i la gent que s'apressa sortint del cinema. L'hivern no és trist: És una mica malenconiós, d'una malenconia blanca i molt íntima. L'hivern no és el fred i la neu: és un oblidar la preponderància del verd, un recomençar sempre esperançat. L'hivern no és els dies de boira: és una rara flexibilitat de la llum damunt les coses. L'hivern és el silenci, és el poble en silenci, és el silenci de les cases i el de les cambres i el de la gent que mira, rera els vidres, com la neu unifica els horitzons i ho torna tot colpidorament pròxim i assequible
Més informació

Un poema de Joan Margall, "L'aufàbrega"

Imatge
  Perquè l'olor de l'aufàbrega impregni de llibertat tots els Països Catalans!    Joan Maragall, 1897, L'aufàbrega Aquesta mata olorosa de la nit de Sant Joan llença flaira, silenciosa, entremig de la bravada de la nit incendiada per tants focs que s van alçant. Entremig dels nuvols roigs, el cel blau i les estrelles; entremig dels crits de goig, remoreig de fontanelles, i entre l baf esbojarrant, una flaira s va escampant fresca, suau i candorosa: les aufabregues la fan: són les mates oloroses de la nit de Sant Joan. Donzelles enamorades d'un nuvi esdevenidor, escabelleu les aufabregues perquè facin més olor. L'aufabrega escabellada és un encenser violent que al llençar la flaira enlaire augmenta l'encantament. Quina olor més fresca i forta, ara que ls focs ja sen van! Sant Joan, obriu la porta pe
Més informació

"Un sonet per a tu" de Miquel Martí i Pol

Imatge
Un sonet per a tu mare, i un per a tu pare, avui que fa anys que em vau regalar la vida!   UN SONET PER A TU Un sonet per a tu que em fas més clar tant el dolor fecund com l'alegria, un sonet amb els mots de cada dia, amb els mots de conèixer i estimar. Discretament l'escric, i vull pensar que el rebràs amb discreta melangia, com si es tractés d'alguna melodia que sempre és agradable recordar. Un sonet per a tu; només això, però amb aquell toc lleu de fantasia que fa que els versos siguin de debò. Un sonet per a tu que m'ha permès de dir-te clarament el que volia: més enllà de tenir-te no hi ha res.   Martí i Pol, Miquel. “Un sonet per a tu” . Andorra (postals i altres poemes). Edicions 62. Barcelona, 1989.    
Més informació