Donosti, dia 2 (26 de juliol de 2014) (II)



Passem per davant de la bella basílica de Santa Maria, del segle XVIII, mirem botigues i quan ja estem cansades, després de passar per un supermercat a comprar algunes coses (entre elles cervesa artesanal basca), tornem al hostel. Mentre m’espero al supermercat, una vella senyora em diu que se sent sola. Em vénen moltes ganes d’abraçar-la, però arriba la seva filla i marxen... Pugem el turonet que ens mena al hostel i allí, com no, amb ple de gent d’arreu del món, fem una cervesa ben fresca mentre la tarda acaba fendint. La gent que viu al hostel sembla que hi fan estades llargues, són simpàtics i porten molta festa a sobre. De fet, sembla que només visquin per fer vacances! Un cop ens hem pogut dutxar (tardem molt, ja que només hi ha una dutxa que s’acaba petant i molta gent per dutxar-se), retornem cap al centre, tot creuant de nou el pont de Maria Cristina, ben emblemàtic de la ciutat, que passa sobre el riu Urumea. Una part de la gent va al festival de jazz i l’altra anem cap a la zona de bars. Acabem en un carrer amb bars que solen ser freqüentats bàsicament per oriünds. Fem alguns pintxos, cerveses i txakolis. L’estona passa volant i finalment, ens acabem retrobant amb la resta de gent. Engolim alguna cosa més per fer coixí a l’estómac i acabem en un bar movent l’esquelet. Només d’entrar-hi, sona una cançó d’Obrint Pas. El que em desagrada, però, és que hi ha un grup de turistes francesos que són molt fastigosos i pesats. M’indigna que quan a un home se li diu que no, encara continuï insistint, i a més de manera vulgar.
Canviem de local i acabem en un altre, a on havíem estat una estona abans. Quan hi entrem per primera volta, semblava que recollien, però el que estaven fent era preparar-lo per la festa posterior. Ens hi quedem i passem molta estona ballant a ritme de música electrònica basca, música reivindicativa, clàssics, etc. Vaja, un amalgama d’estils ben curiós i divertit que ens permet ballar fins que el cos ens diu prou i retornem a dormir, o si més no, a intentar-ho!
(La imatge és de la catedral de Donosti)

Comentaris

Publica un comentari a l'entrada

Entrades populars d'aquest blog

"Hivern", un poema de Miquel Martí i Pol

Imatge
Hivern Estimo la quietud dels jardins i les mans inflades i vermelles dels manobres. Estimo la tendresa de la pluja i el pas insegur dels vells damunt la neu. Estimo els arbres amb dibuixos de gebre i la quietud dels capvespres vora l'estufa. Estimo les nits inacabables i la gent que s'apressa sortint del cinema. L'hivern no és trist: És una mica malenconiós, d'una malenconia blanca i molt íntima. L'hivern no és el fred i la neu: és un oblidar la preponderància del verd, un recomençar sempre esperançat. L'hivern no és els dies de boira: és una rara flexibilitat de la llum damunt les coses. L'hivern és el silenci, és el poble en silenci, és el silenci de les cases i el de les cambres i el de la gent que mira, rera els vidres, com la neu unifica els horitzons i ho torna tot colpidorament pròxim i assequible
Més informació

Un poema de Joan Margall, "L'aufàbrega"

Imatge
  Perquè l'olor de l'aufàbrega impregni de llibertat tots els Països Catalans!    Joan Maragall, 1897, L'aufàbrega Aquesta mata olorosa de la nit de Sant Joan llença flaira, silenciosa, entremig de la bravada de la nit incendiada per tants focs que s van alçant. Entremig dels nuvols roigs, el cel blau i les estrelles; entremig dels crits de goig, remoreig de fontanelles, i entre l baf esbojarrant, una flaira s va escampant fresca, suau i candorosa: les aufabregues la fan: són les mates oloroses de la nit de Sant Joan. Donzelles enamorades d'un nuvi esdevenidor, escabelleu les aufabregues perquè facin més olor. L'aufabrega escabellada és un encenser violent que al llençar la flaira enlaire augmenta l'encantament. Quina olor més fresca i forta, ara que ls focs ja sen van! Sant Joan, obriu la porta pe
Més informació

"Un sonet per a tu" de Miquel Martí i Pol

Imatge
Un sonet per a tu mare, i un per a tu pare, avui que fa anys que em vau regalar la vida!   UN SONET PER A TU Un sonet per a tu que em fas més clar tant el dolor fecund com l'alegria, un sonet amb els mots de cada dia, amb els mots de conèixer i estimar. Discretament l'escric, i vull pensar que el rebràs amb discreta melangia, com si es tractés d'alguna melodia que sempre és agradable recordar. Un sonet per a tu; només això, però amb aquell toc lleu de fantasia que fa que els versos siguin de debò. Un sonet per a tu que m'ha permès de dir-te clarament el que volia: més enllà de tenir-te no hi ha res.   Martí i Pol, Miquel. “Un sonet per a tu” . Andorra (postals i altres poemes). Edicions 62. Barcelona, 1989.    
Més informació